Master en Grafística, Grafopatología y Grafología Forense de la Universitat Autònoma de Barcelona

 

 

MANUALES DE TEXTO

SEMINARIOS ON-LINE AGC / ICG

 
- SEMINARIO DE PSICOPATOLÓGICA CLÍNICO-GRAFOLÓGICA
- SEMINARIO DE GRAFOANÁLISIS INFORMATIZADO

 

LA IDENTITAT PSICOSOCIAL I EL GRAFISME

(Ponencia en Iª Jornadas de Grafoanálisis en Blanquerna Mayo 1995)

 

 

Profª  Esperança Fonta Villuendas* 

 

Identitat i escriptura són dos fenomens psicosocials d'implicació mútua, en que la naturalesa de la interacció socio-cultural té una incidencia directa.

 

La complexitat del fenomen fa necessari el plantejament d 'una interdisciplinarietat integradora que proporcioni una més precisa comprensió i més amplia explicació de la per­sona, en la qual té lloc l' evolució i la manifestació de la identitat psicosocial. En aquest cas la interdisciplinarietat fa especial referencia a la Psicologia Social, la Psicomo­tricitat i la Grafologia.

 

La identitat psicosocial respon a la convergencia i l' ar­ticulació de diversos processos en el desenvolupament de la persona. La multiplicitat de les possibles combinacions entre ells, proporciona les particularitats que constitueixen la singularitat propia de cada individuo

 

L'estructuració de la imatge corporal, l'itinerari de l'en­culturació i l'equilibri entre individuació i adaptació soci­al, estableixen processos en que queda arrelada la confi­guració de la identitat de l' ésser huma, en tant que ésser social, pero que, alhora, es troben a la base de l' aprenen­tatge i evolució de l' escriptura.

 

La gestualitat grafica, empremta de la identitat psico­social, evidencia, en la dinamica del traç, la dinamica de la persona. L'escriptura, considerant-la com a fet social, su­posa el resultat del desenvolupament de la maduresa per­sonal, sempre en la dependencia de la relació interpersonal.

 

El "Jo" necessita de l'altre per constituir-se, d'igual ma­nera que l' escriptura és alhora, fmit d' aquesta interacció i el seu mateix reflex.

 

Introducció

 

Per l' expressivitat grafica, la persona es manifesta en la seva totalitat psicosomatica. El desenvolupament motor es reflecteix en ella, juntament amb aspectes cognitius i emo­cionals propis de la interacció social.

L' analisi del gest grafic pretén llegir els missatges, im­plícits en tota comunicació no verbal, pels quals l'individu es diu i ens diu la seva manera particular d' ésser i de rela­cionar-se en el món, la que correspon a la seva identitat psi­cosocial.

 

1’interdisciplinarietat i identitat psicosocial

 

La complexitat del fenomen fa necessari el plantejament de la interdisciplinarietat, per a una millor i més completa comprensió i explicació de la persona en la qual té lloc l' e­volució i la manifestació de la identitat psicosocial. En aquest cas la interdisciplinarietat fa especial referencia a la Psicologia Social, la Psicomotricitat i la Grafologia.

 

La psicologia social s'ocupa de la interacció i la seva influencia, entre la persona i el context social, intentant su­perar la dicotomia: individu-societat.

 

La psicomotricitat s'ocupa del desenvolupament psico­somatic de la persona, intentant, al seu tom, la superaciódel cartesia dualisme: cos-ment.

 

La grafologia s'ocupa de la manifestació grafica per la quall'individu expressa la seva manera d'ésser i estar amb si mateix i amb els altres. És a dir, d'una gestualitat per la qualla persona comunica, no verbalment ni intencional, els processos psicomotors i interactius que formen part de la seva identitat psicosocial.

 

La grafologia, com tota disciplina en el marc de les ci­encies humanes, necessita les aportacions d'altres perspec­tives, per al millor coneixement teoric d'una tematica tan complexa com és la persona. Aportacions des de la neuro­fisiologia, l'antropologia, la historia... i per descomptat la psicologia, en aquest cas la psicologia social i la psicomo­tricitat, específicament vinculades en el fenomen de la iden­titat psicosocial.

 

De la mateixa manera aquestes, per a la millor compren­sió deIs seus respectius objectes d'estudi, necessiten apor­tacions informatives des d'altres ambits. Particularment, formes d'accés a aquells llenguatges pels quals l'ésser huma s'expressa espontaniament. La grafoanalisi aporta, en aquest sentit, una metodologia dirigida a la comprensió de la gestualitat grafica, en el traç de la qual emergeix l' ex­pressió de la singularitat amb la qual són viscudes la influ­encia social i la corporalitat de la persona, en una dinami­ca indissoluble que justifica i reclama una interdisciplina­rietat que eviti perilloses dicotomies.

 

La dimensió espai-temporal en la qual es situa el com­portament, exigeix recórrer a les informacions sociologi­ques, antropologiques i historiques que retin compte de les cultures i el seu esdevenir-se, que contextualitzin a la per­sona i a les seves produccions, en un lloc i en un temps, els seus.

 

De la mateixa manera aquesta ubicació correspon a un organisme que arrossega una carrega genetica, amb una senso-percepció que 1'uneix al món, un cos que sent, que es mou, que es relaciona... Per al coneixement del qual són de gran valor les contribucions de la biologia, la fisiolo­gia, la neurologia, la psicomotricitat, etc.

 

No podem, per tant, parlar de personalitat sense tenir en compte aquests aspectes, reflexos d'uns processos que te­nen lloc sota la influencia d 'un entom, físic i huma, un en­tom psicosocial.

 

Així com la psicologia necessita d' altres disciplines per ampliar la comprensió de la persona, també necessita vies per les quals pugui "veure" i "llegir", de forma sistematica i rigorosa, les manifestacions per les qui cada individu pro­jecta la seva particular forma d'ésser, d'actuar, de sentir, de pensar... És aquí on grafologia i psicologia troben el seu nexe d 'unió, de mútua implicació i utilitat. La grafologia descobreix en l' escriptura la personalitat i per descriure-Ia aplica la fonamentació teorica d 'una psicologia integraora que, des deIs diversos paradigmes, reculli els aspectes con­ductuals, cognitius i afectius. Des del passat, des de l' aquíi ara i davant unes espectatives de futur, en aquell eix bidi­mensional en el qual convergeixen espai i temps.

 

 

La identitat en el marc de la psicologia social

 

"La psicologia social és un intent de comprendre i ex­plicar com el pensament, el sentiment i la conducta deIs individus estan inflults per la presencia real, imaginada o implícita d'una altra persona". Allport (1968)

 

La noció d'identitat psicosocial aspira a una definició de la persona que es situa en el punt de trobada entre el psicologic i el sociologic, en el qual es dilueixen i s' entre­mesclen els límits d'ambdós aspectes. Aixo planteja qües­tions de difícil resposta, com ara en quina mida la perti­nent a determinats grups defineix a l'individu i quina és la part propiament individual.

 

Diverses perspectives investigadores centren el seu inte­res en l'estudi de la personalitat, sempre inscrita i influenciada pel context social. Des d'una psicoanàlisi social culturalista, Kardiner (1945) ens parla de la personalitat basica, formada essencialment durant la infantesa, per la integració i pels trets comuns d'una cultura, i que compleix una funció adaptativa. La qual cosa suposa per Fromm (1941), el caracter social, és a dir, les característiques de la personalitat relativament per­manents, en els membres d 'una societat, que sorgeixen de les experiencies i formes de vida en comú. Amb Erikson (1950), passem al concepte d'identitat situada en l'articulació de l'in­dividu i el col.lectiu, emergent de les relacions entre l'indivi­du i la societat en successives etapes.

 

Per altra part, ja en l'obra de G. H. Mead (1934), apa­reix la noció de si mateix, mentre que resultat de la inte­racció entre un mi social constituit per la integració deIs rols socials i un jo creador més individualitzat. La contí­nua tensió dialectica entre tots dos, és la que segons l'au­tor es reflecteix entre l'individu i la societat. Així, si el mi és un producte social, la societat és transformada per les accions del jo.

 

Són nombroses les aportacions teoriques entorn d' aques­tes qüestions, pero no és la nostra comesa realitzar un re­corregut per totes elles, serveixin aquestes d'exemple per reflectir la varietat d'enfocaments sobre la tematica.

 

La identitat psicosocial la podríem representar en un continu, en els extrems del qual es situen respectivament la identitat individual i la identitat social. De manera que la proximitat cap a un altre extrem reflecteixi una tenden­cia més gran a posicionar-se en actituds més o menys in­dividualistes o col.lectives.

 

La identitat psicosocial representada en un continu en­tre la dimensió individual i la social.

 

Des d'aquest plantejament, la desviació, en un o altre sentit, ens apropa a disfuncions o transtoms relacionats amb l'aillament i la desindividuació, dit d 'una altra manera, amb el desequilibri adaptiu entre la independencia i la depen­dencia.

 

Tenint en compte les limitacions que impedeixen refe­rir-nos a les nocions de dependencia/independencia en ter­mes absoluts, la relativitat d'aquestes hem d'entendre-Ia dins la flexibilitat que requereixen els processos d' adapta­ció social i de creixement personal. Qüestions relatives a la solitud, a l'egocentrisme, a l'alllament i fins i tot a l'au­tisme en els seus casos més extrems, es contraposen a lasimbiosi relacional, a la fusionalitat i a la  desindividuació enels diversos graus i formes.

 

 

Equiíibri i desviacions en la identitat psicosocial.

 

Tanmateix, la identitat psicosocial s 'ha d'entendre com un procés dinamic, en continu dialeg entre individu i soci­etat, que va evolucionant a partir del moment del naixe­ment, en un intent constant per mantenir l' equilibri en tal relació.

 

Una dinamica en la qual apareix, en aquells moments d'equilibri harmonic, integrador, aquell estat de plenitud, en termes rogerians de funcionament pIe, als quals Maslow (1973) denomina experiencia cimera. Es tracta d'experien­cies en les quals la persona se sent activa i responsable, cen­tre creador de les seves percepcions, comportaments i auto­determinacions.

 

Des de la psicologia social, l' estudi de la identitat soci­al esta especialment representat pels treballs sobre els pro­cessos de comparació i de categorització. La teoria de la Categorització-Identitat-Comparació Social, coneguda tam­bé com Teoria de la Identitat Social, desenvolupada per Taj­fel (1972-1981), constitueix una important aportació al' es­tudi de la identitat social i del comportament intergrupal des de la psicologia social europea. Aquests autors propo­sen solucionar la separació entre 1 'individual i el social re­lacionant els processos psicologics amb els determinants,histories, culturals i sociologics del comportament.

 

La pertinença a un grup i la autodefinició en un context social, són estudiades per Tajfel des de l'optica de la iden­titat social. Els individus es comporten i relacionen entre si, com membres de categories socials diferenciades i es tendeix a atribuir-los i a diferenciar amb les característiques propies de la categoria a la qual pertanyen. La categorit­zació posseeix un valor de guia o orientació que permet a l'individu definir-se dins un determinat context social. En aquest sentit, té una funció adaptativa id' ordenació de l' en­tom social, relacionant la identitat amb la comparació so­cial. Així doncs, el concepte d'identitat social en Tajfel pre­tén una doble comesa, en descriure: a) aspectes limitats del concepte de si mateix; b) aspectes rellevants per a la con­ducta social.

 

En les persones existeix una identitat personal i única, i una identitat social compartida amb el grupo La identitat so­cial passa doncs a ser la autodefinició d'un individu, dins unes categories socials i adquireix sentit a través de la com­paració social.

 

Les persones es comparen intragrupalment i intergrupal­ment, procurant que la valoració sigui positiva, el qual re­força el sentit de pertinença endogrupal i la identitat soci­al, definida com "aquella part de l'autoconcepte d'un indi­vidu que deriva del coneixement de la seva pertinença a un grup, o grups, social juntament amb el significat valoratiu i emocional associat a aquesta pertinença" Tajfel (1984).

 

Tant Tajfel com Tumer s'interessen per aquelles situa­cions intergrupals en les quals la identitat social envaeix la identitat personal, i l' autoconcepte es socialitza fins a tal punt que l'individu actua en tant que membre del grup, no tant individualment.

 

Per la seva part, Tumer (1982) fa una analisi del paper de la identitat social en l' autoconcepte, c10ent que es pot considerar com estructura cognitiva i com procés motiva­cional. Com estructura cognitiva, l' autoconcepte conté una identltat personal i una identitat social. Ambdues es com­plementen dinamicament i adquireixen un major protago­nisme, en funció de la situació individual o social concre­ta. Mentre que procés motivacional, l'autoconcepte es tra­dueix en la necessitat d 'una identitat social positiva. EIs in­dividus cerquen una imatge favorable de si mateixos: men­tre que membres socials. D' aquí, la tendencia deIs mem­bres d'un grup a avaluar positivament les característiques del mateix, en comparar-se amb els altres grups.

 

Quan la identitat social s'extrema, l'individu es desper­sonalitza, és a dir, es converteix en membre d'una catego­ria social diferencial (rus, espanyol, polones, etc.). La des­personalització, resultant de la conducta interpersonal, cons­titueix un procés d' auto-estereotipació mitjan~ant el qual l' individu s' atribueix les característiques que defineixen al seu grup de referencia. Aquest fenomen és aplicat també als exogrups (vennells, negres, etc.) i constitueix una de les principal s causes desencadenants de comportaments hostils cap aquests.

 

La despersonalització de l' autopercepció és un procés que, per altra part, subjeu a diversos fenomens grupals, en els quals el subjecte es troba submergit en el grup (etno­centrisme, altruisme, etc.)

 

La categorització social i la identitat social estan lliga­des per la perspectiva comparativa. Les característiques del propi grup i la identitat social adquireixen significat en re­lació a les diferencies percebudes amb els altres i amb les seves diferencies valoratives. Si la identitat social és el re­sultat de la pertinen~a a un grup, es compren la necessitat de comparació social positiva deIs membres d' aquest.

 

La categorització grupal té un efecte dirigit a la dife­renciació exogrupal i al favoritisme endogrupal. Aquesta diferenciació cognitiva, avaluativa i de comportament, es recolza en la necessitat deIs individus de donar un signifi­cat social a la situació intergrupal, valent-se per aixo de la identitat social. Necessitat que, per altra part, es resol a tra­vés de I'atribució o sobrevaloració de diferencies que allu­nyen més als grups. EIs individus tendeixen a definir-se per la seva identitat social diferencial, respecte als altres grups.

 

Tots aquests aspectes troben les seves arrels en aque­lles relacions familiars i socioculturals que durant la infan­tesa promouen el procés d'enculturació, d'aprehensió d'una cultura per la quall' ésser huma accedeix a la identitat col.­lectiva.

 

El nen no solament coneix i compren la propia cultura, sino que, aquest conelxement es vlvenclat en expenencles compartides. Per aixo, alhora que va coneixent la seva his­toria, idioma i tradició, va adquirint i participant de la iden­titat etnica del seu grup de pertinença.

 

Una cultura s'apren, es comparteix, pero sobretot, quan és la propia, modela la personalitat. En aquest fenomen con­vergeixen dos tipus d'incidencia, una directa i objectiva i una altra indirecta i subjectiva. La primera és la generada per l' acció del propi sistema amb la intervenció deIs seus agents mitjancers. L' altra es deu al propi intent d' adequa­ció de la persona, per ajustar-se a les demandes del con­texto

 

De tot el qual és un fidel reflex el procés d' aprenentat­ge de l' escriptura, sotmes a l' adequació d 'un determinat model cal.ligrafic, condicionador del gest i de la utilitza­ció espai-temporal del context grafic. Entenent que l'escrip­tura obeeix a un codi de senyals normalitzats per la socie­tat, consensuades i convencionals, imprescindibles per a la comunicació verbal escrita.

 

 

 

Imatge corporal i identitat i la seva projecció grafica

 

"La meya experiencia del meu cos -el que el meu cos em diu en tant que meu- em dóna consciencia clara i fos­ca de la realitat del meu existir, de la meya identitat en el temps, del meu ésser a la vida, de la realitat del món... del meu poder i de la meya limitació, de la meya constitutiva necessitat de viure expressant-me i amagant-me" Laín Entralgo (1989)

 

L'estreta vinculació entre experiencia motriu, imatge corporal i identitat, troba en la utilització de l' espai grafic, una de les primeres i més riques formes d' expressió.

 

La dimensió psicosocial del corporal respon a un cos capaç de portar les vivencies al' ambit de la representació, d'una imatge creada per sensopercepcions i sentiments units a limitacions, devolucions i projeccions interpersonals.

 

La identitat psicosocial neix d'un jo sentit a través d'un cos en relació, delimitat, socialitzat. Suposa un procés de maduració integral que parteix del plaer sensori-motor, cap al plaer de pensar, de crear, de simbolitzar. Mitjançant la seva experiencia corporal, el nen es descobreix i en descobrir-se, descobreix la comunicació en un llenguatge l'ex­pressió del qual emergeix d 'un discurs corporal inserit en un entorn determinat, amb el qual dialoga i interacciona.

 

El procés d'aprehensió de la identitat psicosocial s'ini­cia a l'abric de les primeres sensacions i aquestes són d'ori­gen corporal. Es tracta de senso-percepcions que apareixen en un cos, la imatge del qual sera la principal font d'iden­tificacions del si mateix. El cos és la primera dada per la qua! el nen percep la seva existencia. La imatge que té d' ell esta forjada per les relacions que estableix entre el que sent dins i fora d' aquest si mateix corporal, inicialment indife­renciat i sense límits. Evidenciada en la seva propia cor­poralitat, és a dir, en el particular tracte que atorgui al seu propi cos i en la representació grafica que faci d' ello.

 

També per la veu, el nen es reconeix i es diferencia. L'efecte d' autoreconeixement s'anira incorporant a la res­sonancia del seu nom propi, pel qual es fa identificable. El seu nom també constitueix una de les primeres experienci­es en el procés de l' escriptura, dibuixar les lletres que el composen equival a la creació de que1com propi, que1com que l'identifica i el distingeix. Que1com que, a la llarga, anira recreant fins a firxar -se en la signatura, com segell personal, signe inequívoc d'identitat.

 

Amb el naixement s' inicia un procés de perdua de la globalitat fusional precedent, al qual es suma una sensació profunda i difusa de mancança, de no sentir-se complet, de­terminada per la dependencia del nadó, i a la qual el nen només pot sobreviure gracies a la presencia de l' altre. Tan­mateix, l' establiment d' aquests primers esbossos relacio­nals, tonic-emocionals, no comporta encara l' aprehensió de les nocions del jo i del no-jo. Aquestes arribaran per l'ex­periencia de relacions interpersonals i de diferenciació per­ceptiva entre sensacions interoceptives, propiceptives i ex­teroceptives, en fases més tardan es.

 

Les primeres relacions, de caracter tonic-emocional, van adquirint el valor delllenguatge, en la mida en la qual són compreses per l' altre i en la forma en la qual són corres­postes. Aquesta comunicació constitueix un diàlec-tònic (Ajuriaguerra, 1973), precedent a les relacions verbals, teló de fons de posteriors relacions afectives.

 

La impossibilitat de possessió completa de l'altre, ten­deix a generar sensacions d' angoixa i perdua, mentre el be­be no ha adquirit la noció de permanencia de l' objecte. La impossibilitat de posseir totalment i permanent constitueix un factor que, més tard, contribuira al' escassa tolerancia a la frustració, a la inestabilitat d' actituds, al' aparlció de les primeres manifestacions agressives. La sensació de man­can~a, quan va acompanyada de la impotencia per a resol­dre-Ia, tendeix a generar el desig inconscient de retorn a l' estat de plenitud prenatal. Aquest desig regressiu, es pot instaurar i formar el fantasma de fusionalitat que, de ma­nera inconscient pot acompanyar a la persona durant tota la vida (Lapierre i Aucouturier, 1978).

 

La perdua progressiva de la fusionalitat corporal, pro­porciona el distanciament imprescindible que permet l' ac­cés a la funció simbolica i, en particular, alllenguatge oral i escrit, i al' estructuració espai-temporal.

 

El dins-fora, la distancia, la direcció i la temporalitat, són elements sempre presents, que participen en el dialeg constant proxemic del nen amb el seu entorn social i gra­fic. Són factors que constitueixen, en part, l'alternança re­ferida al dialeg permanent entre distanciació-aproximació, estretament compromesos en la interaxió del subjecte amb el seu context psicosocial. D'aquesta manera, mitjan<;ant el procés de perdua de la fusionalitat corporal, va desaparei­xent lentament l' estat de confusió inherent a tota relaciófusional. Mancat en si mateix de la perspectiva imprescin­dible per abordar una visió organitzada i operativa de la realitat, tant pel que respecta a la realitat externa, com a la realitat interna del propi jo, el qual ens remet a les possi­bles desviacions respecte a la individualització posterior.

 

Des de que comença a donar-se la distanciació relacio­nal, que afecta al' esfera espai-temporal i emocional; la fu­sionalitat entra en la dimensió simbolica i en conseqüen­cia va apareixent una diferenciació progressiva deIs desit­jos, i entre lafusionalitat activa i lafusionalitat passiva (Lapierre i Aucouturier, 1978). El desig d'ésser complement de l'altre, de rebre, de deixar-se envair, etc. Aquest desig es diferencia i completa amb el de fusionalitat activa, que representa la necessitat de fer de l' altre el complement pro­pi.

 

La dinamica de l'afirmació de la persona necessita la prevalencia d'un desig fusional actiu, pero, alhora, l' adap­tació als altres requereix l'existencia d'un desig fusional passiu. Pel qual, un desenvolupament equilibrat i harmo­nic de la identitat requereix d' ambdós desitjos, tant per as­solir un nivell optim de capacitat adaptativa., com per acon­seguir una diferenciació previa del jo enfront del no-jo, és a dir, per conformar i afiançar la propia identitat personal en la interacció, en aquell equilibri assenyalat anteriorment.

 

En aquesta línia, la identitat esta unida a la vivencia d 'un eix corporal unificat i autonom, a les experiencies sensori­motrius i, en particular, aquelles globalitzants en les quals el cos s 'implica en la seva totalitat.

 

Arribat el moment en el qual el nen descobreix el seu domini de l'acció sobre el seu propi cos, i a través d'aquest sobre els objectes i els demés, el seu desig tendeix a la re­cerca i a l'exercici d'aquest poder. En aquesta dialectica del jo corporal, radica en bona mida l'essència de la formació d’un lleguatge corporal que donara lloc a la progres­iva  identitat psicosocial de la persona, quant que ser interactuant amb el seu context social i cultural.

 

Mitjançant el tipus d’interacció que s’instaura entre el nen i el seu entorn físic i humà, aquell manifesta la seva originalitat psicofísica. En aquesta particular manera de relacionar-se, posa en joc la seva totalitat expressiva. Així ens parla dels seus desitjos, de les seves necessitats, dels seus interessos, de les seves mancances... és així com defineix l seva manera de ser i dèstar en un espai i enun temps. Un espai i un temps que es projecten també en la seva manera personal d’utilitzar l’espai gràfic i el ritme del traçat, quant que paràmetres bàsics que ja s’evidencien en els primers gargots. Juntament amb aquests, la pressió del traç vinculada a la tonicitat muscular, la soltesa de les línies en relació a la coordinació motriu, etc., aquests i altres paràmetres van fent la seva aparició a partir dels primers traçats. Es tracta d’identificadors la instauració dels quals, a la llarga aniran donant mostra de la personalitat adulta, en les corresponents variables.

 

El nen comença per percebre l’espai, un espai ocupat per ell, després l’envaeix, l’organitza, el representa, el simbolitza... però, realment entén l’espai a partir de la seva pròpia espaialitat.

 

La noció de l’aquí es la que originariament dóna lloc a la noció d’espai. Totes les expressions sobre diverses maneres de trobar-se espaialment situat: aquí, allà, lluny, prop, etc. mentre que viscudes, totes elles serveixen de pressupost a la noció d’espai, sigui aquesta vulgar, científica o filosòfica (Laín Entralgo, 1989). Mitjançant els sentits corporals el nen va prenent conciència de la situació. Aprèn advertint els límits corresponents i la seva ubicació. En les experiències corpòries infantils tenen el seu origen l’aquí dels adults i les idees d’espaiositat i d’espaialitat del món.

 

Quant a la utilització i el sentit donats a l’espai, es poden considerar diversos aspectes: la forma d’estructurar-lo; llocs d’elecció per desenvolupar l’acció; les relacions establertes de proximitat o llunyania, entre el jo i els altres, entre els objectes; la utilització de l’espai disponible, si és envaït i de quina forma; la delimitació del propi espai d’una altra manera, es sentit representacional atorgat a l’espai, la creació d’espais imaginaris desvinculats de la realitat frustant, limitadora dels desitjos, o bé com un mitjà facilitador de l’acció expansiva i creadora.

 

Per altra part, la realitat corporal ubica a l'ésser huma en un .espai indisociable de la seva dimensió temporal. Tota acció posseeix un ritme que basicament depen del coso El ritme biologic, "... imposa a tota la natura l'altemança de la vida i de la mort, a la qual l'home no pot escapar... el cos esta sotmes a un o a diversos deIs ritmes organitzats al voltant de les grans funcions neurovegetatives... Al seu en­torn, la vida social organitza el temps en moments particu­lars " (Coste, 1961).

 

Aquest conjunt d'integracions estructurades deIs temps contribueix a conformar el ritme propi del subjecte. En aquest es posa de manifest la forma espontania segons la qual cadascú ocupa el seu lleure, organitza el seu somni i es situa en el temps. El ritme personal permet a més, la in­tegració del temps segons les estructures pasicosomatiques del subjecte, afavorint l' aprehensió en la infantesa, del con­cepte de durada, d' acord a la seva propia realitat.

 

Com en el cas de l' aquí espacial, només a la referencia expressa de l' ara, pot existir l' abans, el després, l' aviat, el tard... A l'igual que en la referencia espacial, en la tempo­ral existeixen dues maneres diferents de viure el present. Un ara, un avui, universals, assenyalat a calendaris i a re­llotges, un temps de participació, i un ara que pertany a un temps personal, a aquella temporalitat propia la qual esmen­tavem anteriorment. Un temps qualitatiu, en el qual sorgei­xen temps en relació a altres temps, on es situen les espe­res, els records, etc. Entre totes dues maneres de viure el temps la diferencia qualitativa és evident, pero, com al' es­pai, no vol dir que siguin independents. Són dos moments diferents d 'una experiencia única, d 'un ésser huma tempo­ral i corporal.

 

Pel que fa a la manera personal d' experimentar el temps i de projectar-Io a la grafia, s 'ha de ressaltar l'organització temporal, el ritme personal i la seva adequació al ritme mar­cat per les circumstancies extemes. Durada, continui'tat i trencaments, freqüencia i varietat de les repeticions, can­vis i constants, etc., i tots aquells aspectes temporal s que bloquegen o impedeixen la consecució del projecte perso­nal, grafic i social.

 

En resum, totes aquelles produccions grafiques realit­zables espontaniament, que formen part de la construcciód 'un projecte, tot allo que apareix davant els nostres ulls, davant les nostres oldes, davant la nostra sensibilitat... tot allò, en fi, que succeeix en un espai i un temps, tot, abso­lutament tot, activitat psicomotriu i grafomotriu, forma part d'un discurs més profundo Un discurs, en el qual el corpo­ral és l'eix vertebrador, en el que es reflecteix la unitat psi­cosomatica, la identitat psicosocial.

 

Conclourem aquest punt, recordant unes paraules de Dropsy (1973) que reflecteixen bé el sentit complementari i unitari deIs parametres grafologics. en els quals s' expres­sa l 'individu i per aixo, en els quals observar-lo, és a dir, en els quals veure'l i escoltar-lo. "No és l'esperit el qual s'inquieta i el cos el qual es contrau, és la persona íntegra la qual s'expressa".

 

 

L'expressivitat grafica de la identitat

 

'"L 'estructura general de grafisme, tradueix en quina mi­da el subjecte manifesta la seva llibertat, individualitat i ca­pacitat creativa o es sotmet a la logica de les qüestions formals, romanent fidel a les influencies educatives, a les normes, convencionalismes i utilitarismes socials". A. VeIs (1991)

 

Així com en el Ilenguatge oral, el llenguatje escrit se­gueix unes fases previes d'activitats lúdiques en les quals es donen extraordinaris descobriments que el fan possible. Un llenguatge de gests i formes, basat en la comprensió del símbol i del signe.

 

L' adquisició de l'escriptura ens remunta a les primeres exploracions del bebe. Quan es sorpren davant l'efecte de que les seves mans i els seus dits tacats deixin una emprem­ta imperible sobre una superfície. Aquí comencen els pri­mers esbossos, els primers gargots, inici del dibuix i, a la llarga, de l'escriptura. Qualsevol superfície és valida, la vertical és idonia, el terra també. Traçar constitueix una ac­tivitat apassionant, les formes sorgeixen espontaniament, limitades en principi per les capacitats neuromotores, tot i que en creixent modificació. El moviment encara és glo­bal, de manera progressiva anira apareixent el control segmentari del cos, del moviment.

 

La coordinació temporal, implicada en la seva totalitat en la fase del gateig, s'anira diferenciant voluntariament en funció de les zones corporal s responsables de les praxies determinades. La coordinació, el moviment i el gest s'ani­ran fent més precisos, tot el que requereixi l'escriptura, en el seu moment. La insistencia en la practica del traç juga un important paper quan apareix 1 'interes pel grafisme, aju­dant al desenvolupament d' al tres capacitats com ara l'es­tructuració espai-temporal i la simbolització.

 

En els seus inicis, l'activitat grafomotora com a font de plaer, es pot dir que té una finalitat en si mateixa, en la qual el nen es compromet en la seva totalitat psicofísica. Per bé que, com el joc lliure, no té una finalitat utilitaria, estem d'acord amb Le Bou1ch (1971), en que no es pot conside­rar gratult, pel valor simbolic que el nen posa en joc a tra­vés de tota la seva expressivitat. No només és la possibili­tat d'autoexpressió i també d'exploració, en un moment pri­vilegiat d' autocondicionament, el gargot i progressivament el dibuix obren al nen el camí de l' autodescobriment i de l' experimentació per al coneixement de si mateix, per a l' elaboració de la se" a propia imatge.

 

Un deIs elements implícits en el dibuix espontani, és la creativitat. És per ella que el dibuix es supera a si mateix, esdevé un temps de creixement personal, per al desenvo­lupament i l' afirmació de la identitat.

 

A través del dibuix, el nen que viu en un món massa gran i resistent, podra en el seu petit context, organitzar, reacomodar, canviar,... Com afirma Frank (en Hartley, Frank i Goldenson, 1952), respecte al joc, d' aquesta for­ma anira aprenent a portar-se bé amb si mateix i amb els demés en un món vast i complex. Aquesta capacitat d'in­tervenir i modificar alguna cosa o en alguna cosa, el si ma­teix i l' entom dóna lloc a les primeres activitats creadores del nen, és quan l' activitat es converteix en un acte cons­tructiu i creatiu. A mesura que el nen va descobrint el que pot fer, se sent atret per provar i comprovar resultats. Ell sent l' encís de veure saciada la seva curiositat, i tendeix a seguir la impulsiva necessitat de crear, que a diferencia de les necesitats primaries no obeeix a una mancanc;a. Al con­trari, pot ser fruit d 'un estat de plenitud i suficiencia, en la novetat del qual radica el principal estímul. Per aixo, el ter­me necessitat, en aquest cas, no s'ha d' entendre com una limitació, com un condicionament, si bé, com una flama que manté viva l' evolució, per avanc;ar més enlla del quo­tidia. És en aquest sentit que la creació confereix, tant al joc com al dibuix espontani, el caracter de suport al des­envolupament de la identitat psicosocial.

 

Un deIs elements que constitueixen el procés creatiu, és el producte observable que l'esmentat fenomen genera. Una fantasia no es pot definir com a creativa, per molt nova que sigui, a menys que es pugui simbolitzar mitjanc;ant parau­les, o concretar en algun ti pus de construcció. En l' origi­nalitat de tals produccions es posen de manifest les quali­tats singulars de l'individu, en la seva interacció amb l' ob­jecte d' experiencia. Aixo com, en la manera personal de dur a terme aquestes experiencies, és per on emergeixen a la superfície, tant per a un mateix com per als demés, els límits externs i interns de la llibertat realitzadora. Crear és fer, és canviar, és transformar... del contrari, la imaginació no implicada en la realitat queda reclosa en el pla de 1 'ide­al, on no dóna fmit i esteril pot acabar ofegant-se en si ma­teixa.

 

La distanciació de les necessitats primaries i de les im­posicions extemes, amb la reducció deIs elements condi­cionants, és sentida per l'individu com una gratificant ex­periencia alliberadora. Aquesta percepció de benestar i de plenitud, de la qual ens parla Maslow (1973), que propor­ciona la vivencia de llibertat, tendeix a produir a través del dibuix una sensació de plaer que, proporcionalment, s 'im­posara a les exigencies de la realitat. Per a Freud (en Més enllà del principi de plaer, 1920), el que s'oposa a l'acti­vitat lúdica no és la seriositat, sinó la realitat.

 

La cal.ligrafia propia de cada cultura condiciona el gra­fisme espontani. Sens dubte, el principi de realitat, social i convencional, s'imposa i contraposa al plaer de crear a tra­vés del traç, limitant l' expressivitat espontania. Tanmateix, a mesura que el domini de l' escriptura permet escriure sense la preocupació d'ajustar l'acte motor al model cal.ligrafic, l'expressivitat es va imposant a través d' aquells parame­tres de clara vinculació psicomotriu que apuntavem previa­ment, espai, temps, pressió, etc. El fet que per al nen re­sulta habitual dibuixar, ho és per a l'adult el fet d'escriure, el qualli confereix el caracter d' activitat gestual esponta­nla.

 

D' acord al que s 'ha exposat, per al desenvolupament hannonic i equilibrat de la identitat psicosocial, es poden considerar tres condicions necessaries i per aixo, bases en les quals centrar la seva analisi a través de l' escriptura.

 

1.- La possibilitat de distanciació emocional.

2.- La disponibilitat de vies de comunicació i interac­ció.

3.- La capacitat de realització creativa.

 

Veurem a continuació alguns exemples sobre els parametres grafologics, de cap manera exhaustius, com ara I'espai, de temps i l'estructura formal; les variables de la qual reten compte de les esmen­tades necessitats. El fet de significar la rellevancia d' aquests indicadors no ha de dur a conclusions equívoques, donat que mai un signe o un aspecte, per si soIs, es poden consi­derar en termes absoluts. En tot moment la seva interpre­tació esta condicionada al conjunt del context grafic en el qual apareixen d' altres aspectes com la for~a o debilitat de la pressió, extraure els signes grafologics representatius d'una personalitat, és necessari tenir en compte els signes restants, els quals poden resultar favorables, contraris o ir­rellevants" (Moretti, 1914).

 

 

1. Distanciació. Aquesta primera condició fa referen­cia a la capacitat de distanciació emocional i diferenciació del jo i el no-jo. Aquella que permet resoldre progressiva­ment la relació fusional i accedir a una adaptació personal, a una individualització sense con-fusió i amb objectivitat.

 

Pel que fa a Fescriptura, la distribució equilibrada i pro­porcionada de l'espai disponible constitueix un signe de maduresa neuromotriu i psicosocial. La distribució i orga­nització del text aja pagina, ens indica el grau d'adaptabi­litat al' entom. La pagina en blanc representa el món espacial, proxemic, en el qual el subjecte es mou i en el qual ubica la seva propia espaiositat.

 

En la infantesa, al comen~ament de l' aprenentatge, per manca de domini de la motricitat, és freqüent la producció d'espaiaments irregulars, sovint massa grans. Els espais ir­regulars posen de relleu la vulnerabilitat, de la mateixa ma­nera que els excessius signifiquen posar distancia a l'entorn, reflex d 'un sentiment o desig d' alllament, tant que re­plegament i defensa, desconfiança o temor.

 

- Clara.- La proporció entre blancs i negres ens parla d 'harmonia, com en una composició musical entre notes i silencis, com en un discurs parlat, on els espais equivalen als silencis entre les paraules. La moderada distribució es­pacial, entre lletres, paraules i línies, ens manifesta equili­bri i objectivitat també a la distribució de les atencions, cap a si mateix i cap als demés. Per tant, la tendencia al' adap­tació també respondra al' equilibri entre independencia i dependencia, des de l'autonomia i la responsabilitat.

 

- Espais grans.- EIs grans espais en blanc mostren es­cassa vinculació amb l' entom, tendencia al' aillament, la solitud i l' abstracció en els propis pensaments o somnis, de qui troba més plaer a la vida interior que a la vida soci­al o a la comunicació. "L'espai buit es troba distribult pels moviments que el limiten; els intervals entre línies i parau­les són plens de vida invisible" (Pulver, 1950).

 

La distancia entre línies ens parla principalment, de ne­cessitats de posar distancia a les qüestions o problemes so­cials. Sovint, és la timidesa, la qual alimenta la introversió i dificulta el contacte. Quan la distancia és entre paraules, la necessitat de llibertat o de solitud fa referencia als con­tactes personals. Mentre que, la distancia entre les lletres fa referencia a aspectes més íntims com l' afecte i el pen­sament, podent relacionar-se amb actituds egocentriques o egoistes.

 

En cas que els espais excessius apareguin entre parau­les, línies i lletres, la necessitat d'alllament, de privacitat i de llibertat, podria estar afectant en tots els ambits esmen­tats. Fíns i tot es poden detectar, en cas d'ésser molt exa­gerats, tendencies autistes o esquizoides, el qual també s'acostuma a apreciar en els dibuixos, especialment de la fi­gura humana on el cos acostuma a apareixer fragmentat i inconnex.

 

- Espais reduits.- En principi, l'escassetat d'espais ma­nifesta la necessitat de proximitat, d' apropament, pero no per aixo podem parlar d' adaptabilitat i sociabilitat, donat que la manca de distancia, resta objectivitat i visió de con­junt al' observació de persones i esdeveniments. Per exempIe, quan la concentració s'uneix a l'angulositat la proxi­mitat fa del contacte focus de conflictivitat, a manera de foscor defensiva, davant el món exterior.

 

­- Confusa.- Parts d'unes lletres envaeixen l'espai cor­responent a parts d'unes altres. L'actitud grafica és inva­sora. La tendencia expansiva és també invasiva, de l' espai, de la intimitat, de la privacitat aliena. Així, la necessitat de proximitat deIs altres acostuma a obeir, en certa manera, a la d' ésser escoltat, reconegut, valorat. Un egocentrisme que envaeix amb el desig, amb la seva imperiosa necessitat, més enlla de la reflexió, el desig de l' altre.

 

Aquest tipus d'escriptura manifesta aquella fusionalitat activa, anteriorment assenyalada, que intenta fer de l'altre complement propi i la gravetat del qual dependra, com sem­pre, de l' exagerat de l' aspecte i de la seva relació amb el conjunt.

 

 

2 - Interacció. La capacitat comunicativa, el desig i la facilitat per establir contactes i interaccions personals, la possibilitat d'establir vincles afectius i l'estabilitat emoci­onal i relacional, formen part del desenvolupament de l' és­ser huma, quant que ésser social.

 

En els enllaços entre les lletres d'una paraula, en la seva existencia i estil, trobarem les variables per les quals els aspectes relatius a la comunicació es manifesten en l'ex­pressivitat de l' escriptura. La cohesió "Tradueix de quina forma l'escriptor aborda els contactes amb els demés éssers, amb les coses i amb els esdeveniments, és a dir, la forma com realitza els intercanvis amb el món exterior" (Le Noble, en VeIs, 1991).

 

Un dels aspectes d' aparició més tardans, en l'aprenen­tatge de l' escriptura, és la continultat del gest que uneix les lletres d'una paraula. La seva realització exigeix la madu­ració neuromotriu capaç; de flexibilitzar la coordinació del moviment, en una etapa evolutiva en la qual el raonament logic i la planificació comencen a dirigir el pensament i l'acció. L'aparició i persistencia de trencaments, sense jus­tificació, en les formes d'enllaçar les lletres, quan tenen lloc més enlla de l'etapa pre-cal.ligrafica, com assenyala Ajuria­guerra (1964), suposa un signe de dificultat. Alteracions a la via de la comunicació, la inadaptació o la motricitat.

 

Conscients de la riquesa de dades que pot aportar l'es­til deIs enllaços pel que fa a les formes de comunicació, pero tenint en compte que l'amplitud del tema depassaria l'extensió del present treball, ens centrarem només en l' existencia o no deIs esmentats enllaços.

 

Deslligada.- La desconnexió entre les lletres suposa la interrupció sistematica de la fluldesa de l'escriptura. L' ac­ció i el pensament s 'interrompen, s’inhibeixen, la comuni­cació i les relacions també. El gest tradueix la tendencia a l' ai1lament, fruit i conseqüencia de la timidesa, l'egocentrisme i, de vegades, l' egoisme. La necessitat de contacte tendeix a ser més gran amb si mateix que amb el món ex­terior.

 

Hiperlligada - quan l'escriptura apareix totalment lliga­da, fins i tot entre algunes paraules, fa l'efecte que l'escrip­tor tem "perdre el fil", el control sobre les idees, les seves accions compulsives, manca de mesura, obstinació, fin s i tot fanatisme. Elements que afavoreixen la tendencia o el risc, a la desindividuació i al sectarisme.

 

L'afecció sistematica i gairebé obsessiva a les persones, coses, projectes, idees, tendeix a restar distancia i disponi­bilitat per al dialeg, a la poca capacitat d' escolta, al' em­. patia que permet situarse en ellloc de l' altre.

 

- Lligada-agrupada.- L'escriptura, les lletres de la qual es troben enllaçades de forma natural, cadenciada, amb les interrupcions justificades per la propia estructura, manifesta la tendencia a la unió, al' expansió lliure i espontania. Re­flex de benestar amb si mateix i amb els demés, el qual porta a una sociabilitat no exempta d'individuació.

 

Equilibri entre la realitat interna i externa, entre trets d'introversió i extraversió, aillament i sociabilitat, egoisme i altruisme, d'independencia i dependencia. Per tant, acos­turna a ser signe d'una capacitat optima per a l'adaptació i per a la resolució de problemes tant interns com externs.

 

- Rítmica.- "El món fenomenic en la seva totalitat és un procés rítmic" (Klages, 1972). L' escriptura rítmica per aquest autor, es caracteritza per una successió de moviments que, guardant una relació harmonica entre si, i sense repe­tirse sistematicament en la mateixa forma, avancen conservant un cert ordre no conscient i un equilibri natural.

 

Una escriptura rítmica expressa en els seu s moviments, la dinamica de la personalitat, sense signes de bloqueig o contenció. Transmet harmonia, és a dir, flexibilitat i tole­rancia, disposició per escoltar i comprendre, acompanya­des alhora de fermesa, sentit de responsabilitat i autodeterminació, amb independencia de pensament i d'acció. Des­prés, equilibri interior i adaptació sense contrasts entre el josocial i la propia individualitat.

 

3- Realització creativa. "A mesura que el subjecte va dominant l'extem i va adquirint la seva propia personali­tat, a mesura que apren a crear, va trencant amb la rutina del convencional, doncs no hi veu en ella la seguretat que veu el pusil.lanime, sinó una trava a la seva llibertat" (VeIs, 1991). .

- Cal.ligrafica.- L'escriptura sotmesa, més enlla de l'etapa post-cal.ligrafica, el model cal.ligrafic, és propia d'a­quells qui no s'adapten amb llibertat i espontanettat a la re­alitat canviant, d'aquells qui sotmeten la seva vida als for­malismes, convencionalismes i reglaments. Representa la tendencia a identificar-se totalment amb un determinat mo­del social, amb el seu grup de pertinença, professió, rang, status, rol, etc., el qual constitueix un risc a la despersona­lització.

 

Podríem trobar aquí, aquella fusionalitat passiva per la quall'individu es dilueix entre el seu grup d'identificació. Pero també la deformació de la personalitat deguda a una adaptació forçada, rígida i mecanitzada.

 

- Tipografiada.- Una altra forma de seguir un modeL és la de l'escriptura en la qual totes les lIetres del text imi­ten els caracters d'impremta. o la que esta realitzada en ma­júscules. Es tracta d'una eseriptura deslligada. Aquest ti­pus d'escriptura porta les earacterístiques propies de I'escriptura deslligada, a la qual cosa s'ha d'afegir les de l'escriptura cal.ligrafica, en la qual difícilment podem trobar trets d' espontaneltat, sembla una mascara, darrere la qual s'amaga la identitat profunda del subjecte.

 

- Monotona.- Aquesta escriptura reflecteix l'automatis­me del moviment, la repetitivitat deIs traços, en la mono­tonia deIs quals es tradueix la manca de dinamisme i ori­ginalitat. La indolencia o la crispació, reflectides en la pres­sió i la tensió del traç, reten compte de l'apatia o la rigide­sa que subjeu al' escriptura. En aquest darrer cas: "La in­dolencia del moviment, la monotonia i les inhibicions in­diquen una gran passivitat en -el comportament que amaga una ansietat profunda i vulnerable" (Lefebure i Gille, 1976).

 

Les dificultats d' adaptació acostumen a ser conseqüen­cia de l' automatisme, present també en els habits i en la conducta social, sobrecarregada de convencionalismes.

 

 - Lenta.- La lentitud de la gestualitat grafica es pot tro­bar vinculada a diferents causes, motrius, neurofisiologi­ques. degudes a l'edat o a algun transtom físic, pero tam­bé a actituds de caràcter psicologic.

 

Podem trobar aquesta escriptura com resposta a la ten­sió, la crispació per excés de perfeccionisme, pero tambédeguda a la deixadesa i á 1'apatia. Per a determinar el qual, és necessari recórrer a d'altres parametres com ara la pres­sió i la forma.

 

En alguns casos, i si el retard és degut en part a l'excés d'ornaments i complicacions, ens manifesta el grau d'afec­tació i de insinceritat. En d'altres és propi de l'autoindul­gencia, baix nivell d'activitat, indolencia i deixadesa.

 

- Precipitada.- Es tracta de l'escriptura, la rapidesa de la qual escapa a les possibilitats d' aquell qui escriu, per mantenir la correcció de les formes, la completesa de les lIetres i la Ilegibilitat. L'escas control inhibidor sobre el moviment es corres­pon amb la forta impulsivitat, la hiperemotivitat de la per­sona combatible i excitable amb facilitat, amb difícil do­mini de, les seves reaccions. Si la velocitat porta a fer avan­çar les lletres incrementant la seva extensivitat, resultant l'escriptura filiforme, podem distingir un cert sentiment de fugida de la realitat, un cert escapisme davant el conflicte i el compromís. La impaciencia impedeix sovint dur a ter­me la realització creativa, la impaciencia, per altra part, di­ficulta la relació i la interacció.

 

- Rapida.- En l'escriptura, on la rapidesa és la conse­qüencia d'una maduració grafomotriu que permet al nen re­alitzar els moviments d' inscripció i de progressió corres­ponents a les necessitats de la seva edat escolar" (Peugeot, 1991) .

 

L' adquisició d 'un ritme rapid, en una escriptura Ilegi­ble i harmonica, respon a la soltesa propia de la maduresa neurologica que permet el.moviment cursiu propi de l'es­criptura. Pero, al mateix temps, reflecteix la necessitat d 'un ritme propi en el qual es manifesta l' agilitat del pensament, per sobre de tota preocupació en seguir un model cal.ligra­fic, ja superat.      

 

La gestualitat grafica rapida, rítmica i harmoniosa tras­llueix un sentiment de benestar realitzador, que facilita l'adaptació esponmnia a diferents situacions. Una madure­sa optimista de rapid pensament, capaç; de portar a la rea­litat allo que sorgeix del món de les idees, amb confiança en si mateix i en els demés.

 

- Combinada.- L'escriptor deixa enrere la cal.ligrafica apresa, realitza espontàniament formes singulars, transme­tent a la seva escriptura el seu inconfusible segell perso­nal.

 

"Formes originals produides per rapides i senzilles con­nexions entre dues o tres Iletres d'una paraula en benefici de l'agilitat i la Ilegibilitat, representa el més alt nivell d'or­ganització de l'escriptura" (Nezos, 1986).

 

EIs enllaços deIs diferents elements grafics obeeixen a combinacions enginyoses, encadenat de moviments realit­zats amb soltesa i habilitat d'idees, raonament rapid, intuicions originals. En suma, d'activitat creadora, d'iniciativa i intulció, de vivacitat i independencia del pensament i agi­litat en l'associació de les idees.

 

 

A manera de conclusió

 

Les precedents reflexions obeeixen al proposit de pre­sentar la necessitat d 'una interdisciplinarietat, enriquidora per a les disciplines de la identitat, de la unió de les quals poder extreure dades rellevants per a l'estudi de la identitat psicosocial.

 

Una identitat que neix en una dimensió psicosomatica, modulada per la societat i representada per la imatge cor­poral. Al si d'una cultura que imprimeix el seu segell par­ticular, i entre d'altres aspectes, un model cal.ligrafic, re­presentatiu de la identitat col. lectiva. Una identitat psico­social, el discurs profund de la qual emergeix en els llen­guatges no verbals, en els llenguatges gestuals, en el gest grafic del gargot, del dibuix, de l' escriptura.

 

La grafologia estudia la manifestació de la identitat psi­cosocial, per la via de l'expressivitat grafica, atenent parame­tres que vinculen els aspectes motorics, emocionals, afectius, relacionals i cognitius, en suma, psicomotors i psicosocials, implícits en el desenvolupament integral de la persona.

 

REFERENCIES BIBLIOGRÁFIQUES

 

Ajuriaguerra, J. 1964. La escritura del niño. La evolución de la escriptura y sus dificultades. Barcelona, ed. Laia, 1981.

Ajuriaguerra, J. 1973. Manual de Psiquiatría Infantil. Bar­celona, ed. Toray-Masson, 1975.

       Allport, G. W. 1968 The historical background Qf modem socialpsychology. En G. Lindzey y A. Aronson, The handbook of social psychology. Reading, Mass. Addi­son- W esley.

Coste, J.C. 1961. Le 50 mots clés de la psychomotricité. Tolouse, ed. Privat.

Dropsy, J. C. 1973. Vivir en su cuerpo. Buenos Aires, ed. Paidós, 1987.

Erikson, E. 1950. Infancia y sociedad. Buenos Aires, ed. Hormé, 1980.

Fromm, E. 1941. El miedo a la libertad. Buenos Aires, Pai­dós, 1961.

Hartley, R. E., Frank, L. K., Goldenson, R. M. 1952. Como comprender los juegos infantiles. Buenos Aires, ed. Hor­mé, 1977.

Kardiner, A. 1939. El individuo y la sociedad. México, ed. F.C.E., 1945.

Klages, L. 1917. Escritura y carácter. Buenos Aires, ed. Paidós, 1972.

Laín Entralgo, P. 1989. El cuerpo humano. Teoría actual. Madrid, ed. Espasa-Universidad.

Lapierre, A. y Aucouturier,. B. 1978. El cuerpo y el incons­ciente en educación y terapia. Barcelona, ed. Científico­ Médica, 1980.

Le Bou1ch, J. 1971. Hacia una ciencia del movimiento hu­, mano. Introducción a la Psicokinesia. Buenos Aires, ed. Paidós, 1985.

Lefebure, F. y Gille, J. Ch. 1976. Introduction a la Psy­chologie du moi. Geneve, ed. Mont-Blanc.

Maslow, A. El homhre autorrealizado. hacia una Psico­logía del ser. Barcelona, ed. Kairós, 1973.

Mead, G. H. 1934. Mind, self, and society,from the stand­point of a social behaviorist. Chicago. The University of Chicago. (B. A. Paidós, 1953).

Moretti, G. 1914. Tratato di Grafologia. Padova, ed. F.M.C., 1980.

Nezos, R. 1986. Graphology. The Interpretation of Hand­writing. London, ed. Rider & Compay.

Peugeot, 1. La connaissance de l' enfant par l' écriture. L' approche graphologique des difficultés de l' enfant.

Toulouse, ed. Privat 1991.

Pulver, M. 1950. El simbolismo de la escritura. Madrid, ed. Victoriano Suarez, 1953.

Tajfel, M. 1974. Social identity and Intergroup Behavoir. Social Sciencie Information, núm. 13.

Tajfel, M. 1981. Grupos humanos y categorías sociales. Barcelona, ed. Herder, 1984.

Tumer, J. C. 1982. Towards a cognitive redefinition of the social group, en Tajfel. Social identity and intergroup relations, Cambridge. University Press:

VeIs, A. 1961. Escritura y Personalidad. Las bases cien­tíficas de la grafología. Barcelona, ed. Herder, 1991.

 

 

* Va ser Professora titular de Blanquerna (URLL) i del Departament de Psicologia Social de la Universitat de Barcelona on es va doctorar. A mès de ser un dels fundadors de l’AGC va ser també Presidenta desprès d’en Josep Sadurní Selva. Molt lamentablement l’Esperànça ens va deixar a càusa d’un càncer que en pocs mesos se la va emportar.

 

 

 

 

Agrupación de Grafoanalistas Consultivos de España.- asociación profesional de grafología miembro de pleno derecho de la ADEG

 

volver al Inicio