|
|
|
- SEMINARIO DE
PSICOPATOLÓGICA CLÍNICO-GRAFOLÓGICA
- SEMINARIO DE
GRAFOANÁLISIS INFORMATIZADO
|
LA
IDENTITAT PSICOSOCIAL I EL GRAFISME
(Ponencia en Iª Jornadas de Grafoanálisis en
Blanquerna Mayo 1995)
Profª Esperança Fonta Villuendas*
Identitat i escriptura són dos fenomens psicosocials d'implicació
mútua, en que la naturalesa de la interacció socio-cultural té una incidencia
directa.
La complexitat del fenomen fa necessari el
plantejament d 'una interdisciplinarietat integradora que proporcioni una més
precisa comprensió i més amplia explicació de la persona, en la qual té lloc
l' evolució i la manifestació de la identitat psicosocial. En aquest cas la
interdisciplinarietat fa especial referencia a la Psicologia Social, la Psicomotricitat
i la Grafologia.
La identitat psicosocial respon a la convergencia i l'
articulació de diversos processos en el desenvolupament de la persona. La
multiplicitat de les possibles combinacions entre ells, proporciona les
particularitats que constitueixen la singularitat propia de cada individuo
L'estructuració de la imatge corporal, l'itinerari de
l'enculturació i l'equilibri entre individuació i adaptació social,
estableixen processos en que queda arrelada la configuració de la identitat de
l' ésser huma, en tant que ésser social, pero que, alhora, es troben a la base
de l' aprenentatge i evolució de l' escriptura.
La gestualitat grafica, empremta de la identitat psicosocial,
evidencia, en la dinamica del traç, la dinamica de la persona. L'escriptura,
considerant-la com a fet social, suposa el resultat del desenvolupament de la
maduresa personal, sempre en la dependencia de la relació interpersonal.
El "Jo" necessita de l'altre per
constituir-se, d'igual manera que l' escriptura és alhora, fmit d' aquesta
interacció i el seu mateix reflex.
Introducció
Per l' expressivitat grafica, la persona es manifesta
en la seva totalitat psicosomatica. El desenvolupament motor es reflecteix en
ella, juntament amb aspectes cognitius i emocionals propis de la interacció
social.
L' analisi del gest grafic pretén llegir els
missatges, implícits en tota comunicació no verbal, pels quals l'individu es
diu i ens diu la seva manera particular d' ésser i de relacionar-se en el món,
la que correspon a la seva identitat psicosocial.
1’interdisciplinarietat
i identitat psicosocial
La complexitat del fenomen fa necessari el
plantejament de la interdisciplinarietat, per a una millor i més completa
comprensió i explicació de la persona en la qual té lloc l' evolució i la
manifestació de la identitat psicosocial. En aquest cas la
interdisciplinarietat fa especial referencia a la Psicologia Social, la
Psicomotricitat i la Grafologia.
La psicologia social
s'ocupa de la interacció i la seva influencia, entre la persona i el context
social, intentant superar la dicotomia: individu-societat.
La psicomotricitat
s'ocupa del desenvolupament psicosomatic de la persona, intentant, al seu tom,
la superaciódel cartesia dualisme: cos-ment.
La grafologia s'ocupa de la
manifestació grafica per la quall'individu expressa la seva manera d'ésser i
estar amb si mateix i amb els altres. És a dir, d'una gestualitat per la qualla
persona comunica, no verbalment ni intencional, els processos psicomotors i
interactius que formen part de la seva identitat psicosocial.
La grafologia, com tota
disciplina en el marc de les ciencies humanes, necessita les aportacions
d'altres perspectives, per al millor coneixement teoric d'una tematica tan
complexa com és la persona. Aportacions des de la neurofisiologia,
l'antropologia, la historia... i per descomptat la psicologia, en aquest cas la
psicologia social i la psicomotricitat, específicament vinculades en el
fenomen de la identitat psicosocial.
De la mateixa manera
aquestes, per a la millor comprensió deIs seus respectius objectes d'estudi,
necessiten aportacions informatives des d'altres ambits. Particularment, formes d'accés a
aquells llenguatges pels quals l'ésser huma s'expressa espontaniament. La
grafoanalisi aporta, en aquest sentit, una metodologia dirigida a la comprensió
de la gestualitat grafica, en el traç de la qual emergeix l' expressió de la
singularitat amb la qual són viscudes la influencia social i la corporalitat
de la persona, en una dinamica indissoluble que justifica i reclama una
interdisciplinarietat que eviti perilloses dicotomies.
La dimensió
espai-temporal en la qual es situa el comportament, exigeix recórrer a les
informacions sociologiques, antropologiques i historiques que retin compte de
les cultures i el seu esdevenir-se, que contextualitzin a la persona i a les
seves produccions, en un lloc i en un temps, els seus.
De la mateixa manera aquesta ubicació correspon a un
organisme que arrossega una carrega genetica, amb una senso-percepció que 1'uneix
al món, un cos que sent, que es mou, que es relaciona... Per al coneixement del
qual són de gran valor les contribucions de la biologia, la fisiologia, la
neurologia, la psicomotricitat, etc.
No podem, per tant, parlar de personalitat sense tenir
en compte aquests aspectes, reflexos d'uns processos que tenen lloc sota la
influencia d 'un entom, físic i huma, un entom psicosocial.
Així com la psicologia necessita d' altres disciplines
per ampliar la comprensió de la persona, també necessita vies per les quals
pugui "veure" i "llegir", de forma sistematica i rigorosa,
les manifestacions per les qui cada individu projecta la seva particular forma
d'ésser, d'actuar, de sentir, de pensar... És aquí on grafologia i psicologia
troben el seu nexe d 'unió, de mútua implicació i utilitat. La grafologia
descobreix en l' escriptura la personalitat i per descriure-Ia aplica la
fonamentació teorica d 'una psicologia integraora que, des deIs diversos
paradigmes, reculli els aspectes conductuals, cognitius i afectius. Des del
passat, des de l' aquíi ara i davant unes espectatives de futur, en aquell eix
bidimensional en el qual convergeixen espai i temps.
La
identitat en el marc de la psicologia social
"La psicologia social és un intent de comprendre
i explicar com el pensament, el sentiment i la conducta deIs individus estan
inflults per la presencia real, imaginada o implícita d'una altra
persona". Allport (1968)
La noció d'identitat psicosocial aspira a una
definició de la persona que es situa en el punt de trobada entre el psicologic
i el sociologic, en el qual es dilueixen i s' entremesclen els límits d'ambdós
aspectes. Aixo planteja qüestions de difícil resposta, com ara en quina mida
la pertinent a determinats grups defineix a l'individu i quina és la part
propiament individual.
Diverses perspectives investigadores centren el seu
interes en l'estudi de la personalitat, sempre inscrita i influenciada pel
context social. Des d'una psicoanàlisi social culturalista, Kardiner (1945) ens
parla de la personalitat basica, formada essencialment durant la
infantesa, per la integració i pels trets comuns d'una cultura, i que compleix
una funció adaptativa. La qual cosa suposa per Fromm (1941), el caracter
social, és a dir, les característiques de la personalitat relativament permanents,
en els membres d 'una societat, que sorgeixen de les experiencies i formes de
vida en comú. Amb Erikson (1950), passem al concepte d'identitat situada en l'articulació
de l'individu i el col.lectiu, emergent de les relacions entre l'individu i
la societat en successives etapes.
Per altra part, ja en l'obra de G. H. Mead (1934), apareix
la noció de si mateix, mentre que resultat de la interacció entre un mi
social constituit per la integració deIs rols socials i un jo creador
més individualitzat. La contínua tensió dialectica entre tots dos, és la que
segons l'autor es reflecteix entre l'individu i la societat. Així, si el mi és un producte social, la societat és
transformada per les accions del jo.
Són nombroses les aportacions teoriques entorn d'
aquestes qüestions, pero no és la nostra comesa realitzar un recorregut per
totes elles, serveixin aquestes d'exemple per reflectir la varietat
d'enfocaments sobre la tematica.
La identitat psicosocial la podríem representar en un
continu, en els extrems del qual es situen respectivament la identitat
individual i la identitat social. De manera que la proximitat cap a un altre
extrem reflecteixi una tendencia més gran a posicionar-se en actituds més o
menys individualistes o col.lectives.
La
identitat psicosocial representada en un continu entre la dimensió individual
i la social.
Des d'aquest plantejament, la desviació, en un o altre
sentit, ens apropa a disfuncions o transtoms relacionats amb l'aillament i la
desindividuació, dit d 'una altra manera, amb el desequilibri adaptiu entre la
independencia i la dependencia.
Tenint en compte les limitacions que impedeixen referir-nos
a les nocions de dependencia/independencia en termes absoluts, la relativitat
d'aquestes hem d'entendre-Ia dins la flexibilitat que requereixen els processos
d' adaptació social i de creixement personal. Qüestions relatives a la
solitud, a l'egocentrisme, a l'alllament i fins i tot a l'autisme en els seus
casos més extrems, es contraposen a lasimbiosi relacional, a la fusionalitat i
a la desindividuació enels diversos
graus i formes.
Equiíibri
i desviacions en la identitat psicosocial.
Tanmateix, la identitat psicosocial s 'ha d'entendre
com un procés dinamic, en continu dialeg entre individu i societat, que va
evolucionant a partir del moment del naixement, en un intent constant per
mantenir l' equilibri en tal relació.
Una dinamica en la qual apareix, en aquells moments
d'equilibri harmonic, integrador, aquell estat de plenitud, en termes rogerians
de funcionament pIe, als quals Maslow (1973) denomina experiencia
cimera. Es tracta d'experiencies en les quals la persona se sent activa i
responsable, centre creador de les seves percepcions, comportaments i autodeterminacions.
Des de la psicologia social, l' estudi de la identitat
social esta especialment representat pels treballs sobre els processos de
comparació i de categorització. La teoria de
La pertinença a un grup i la autodefinició en un
context social, són estudiades per Tajfel des de l'optica de la identitat
social. Els individus es comporten i relacionen entre si, com membres de
categories socials diferenciades i es tendeix a atribuir-los i a diferenciar
amb les característiques propies de la categoria a la qual pertanyen. La
categorització posseeix un valor de guia o orientació que permet a l'individu
definir-se dins un determinat context social. En aquest sentit, té una funció
adaptativa id' ordenació de l' entom social, relacionant la identitat amb la
comparació social. Així doncs, el concepte d'identitat social en Tajfel pretén
una doble comesa, en descriure: a) aspectes limitats del concepte de si mateix;
b) aspectes rellevants per a la conducta social.
En les persones existeix una identitat personal i
única, i una identitat social compartida amb el grupo La identitat social
passa doncs a ser la autodefinició d'un individu, dins unes categories socials
i adquireix sentit a través de la comparació social.
Les persones es comparen intragrupalment i intergrupalment,
procurant que la valoració sigui positiva, el qual reforça el sentit de
pertinença endogrupal i la identitat social, definida com "aquella part
de l'autoconcepte d'un individu que deriva del coneixement de la seva
pertinença a un grup, o grups, social juntament amb el significat valoratiu i
emocional associat a aquesta pertinença" Tajfel (1984).
Tant Tajfel com Tumer
s'interessen per aquelles situacions intergrupals en les quals la identitat
social envaeix la identitat personal, i l' autoconcepte es socialitza fins a
tal punt que l'individu actua en tant que membre del grup, no tant
individualment.
Per la seva part, Tumer
(1982) fa una analisi del paper de la identitat social en l' autoconcepte,
c10ent que es pot considerar com estructura cognitiva i com procés motivacional.
Com
estructura cognitiva, l' autoconcepte conté una identltat personal i una
identitat social. Ambdues es complementen
dinamicament i adquireixen un major protagonisme, en funció de la situació
individual o social concreta. Mentre que procés motivacional, l'autoconcepte
es tradueix en la necessitat d 'una identitat social positiva. EIs individus
cerquen una imatge favorable de si mateixos: mentre que membres socials. D'
aquí, la tendencia deIs membres d'un grup a avaluar positivament les
característiques del mateix, en comparar-se amb els altres grups.
Quan la identitat social s'extrema, l'individu es despersonalitza,
és a dir, es converteix en membre d'una categoria social diferencial (rus,
espanyol, polones, etc.). La despersonalització, resultant de la conducta
interpersonal, constitueix un procés d' auto-estereotipació mitjan~ant el qual
l' individu s' atribueix les característiques que defineixen al seu grup de
referencia. Aquest fenomen és aplicat també als exogrups (vennells, negres,
etc.) i constitueix una de les principal s causes desencadenants de
comportaments hostils cap aquests.
La despersonalització de l' autopercepció és un procés
que, per altra part, subjeu a diversos fenomens grupals, en els quals el
subjecte es troba submergit en el grup (etnocentrisme, altruisme, etc.)
La categorització social i la identitat social estan
lligades per la perspectiva comparativa. Les característiques del propi grup i
la identitat social adquireixen significat en relació a les diferencies
percebudes amb els altres i amb les seves diferencies valoratives. Si la
identitat social és el resultat de la pertinen~a a un grup, es compren la
necessitat de comparació social positiva deIs membres d' aquest.
La categorització grupal té un efecte dirigit a la
diferenciació exogrupal i al favoritisme endogrupal. Aquesta diferenciació
cognitiva, avaluativa i de comportament, es recolza en la necessitat deIs
individus de donar un significat social a la situació intergrupal, valent-se
per aixo de la identitat social. Necessitat que, per altra part, es resol a través
de I'atribució o sobrevaloració de diferencies que allunyen més als grups. EIs
individus tendeixen a definir-se per la seva identitat social diferencial,
respecte als altres grups.
Tots aquests aspectes troben les seves arrels en aquelles
relacions familiars i socioculturals que durant la infantesa promouen el procés
d'enculturació, d'aprehensió d'una cultura per la quall' ésser huma accedeix a
la identitat col.lectiva.
El nen no solament coneix i compren la propia cultura,
sino que, aquest conelxement es vlvenclat en expenencles compartides. Per aixo,
alhora que va coneixent la seva historia, idioma i tradició, va adquirint i
participant de la identitat etnica del seu grup de pertinença.
Una
cultura s'apren, es comparteix, pero sobretot, quan és la propia, modela la
personalitat. En aquest fenomen convergeixen dos tipus d'incidencia, una
directa i objectiva i una altra indirecta i subjectiva. La primera és la
generada per l' acció del propi sistema amb la intervenció deIs seus agents
mitjancers. L' altra es deu al propi intent d' adequació de la persona, per ajustar-se
a les demandes del contexto
De
tot el qual és un fidel reflex el procés d' aprenentatge de l' escriptura,
sotmes a l' adequació d 'un determinat model cal.ligrafic, condicionador del gest
i de la utilització espai-temporal del context grafic. Entenent que l'escriptura
obeeix a un codi de senyals normalitzats per la societat, consensuades i
convencionals, imprescindibles per a la comunicació verbal escrita.
Imatge
corporal i identitat i la seva projecció grafica
"La meya experiencia del meu cos -el que el meu
cos em diu en tant que meu- em dóna consciencia clara i fosca de la realitat
del meu existir, de la meya identitat en el temps, del meu ésser a la vida, de
la realitat del món... del meu poder i de la meya limitació, de la meya
constitutiva necessitat de viure expressant-me i amagant-me" Laín Entralgo
(1989)
L'estreta vinculació entre experiencia motriu, imatge
corporal i identitat, troba en la utilització de l' espai grafic, una de les
primeres i més riques formes d' expressió.
La dimensió psicosocial del corporal
respon a un cos capaç de portar les vivencies al' ambit de la representació,
d'una imatge creada per sensopercepcions i sentiments units a limitacions, devolucions
i projeccions interpersonals.
La identitat psicosocial neix d'un jo
sentit a través d'un cos en relació, delimitat, socialitzat. Suposa un procés
de maduració integral que parteix del plaer sensori-motor, cap al plaer de
pensar, de crear, de simbolitzar. Mitjançant la seva experiencia corporal, el
nen es descobreix i en descobrir-se, descobreix la comunicació en un llenguatge
l'expressió del qual emergeix d 'un discurs corporal inserit en un entorn
determinat, amb el qual dialoga i interacciona.
El procés d'aprehensió de la identitat
psicosocial s'inicia a l'abric de les primeres sensacions i aquestes són d'origen
corporal. Es tracta de senso-percepcions que apareixen en un cos, la imatge del
qual sera la principal font d'identificacions del si mateix. El cos és la
primera dada per la qua! el nen percep la seva existencia. La imatge que té d'
ell esta forjada per les relacions que estableix entre el que sent dins i fora
d' aquest si mateix corporal, inicialment indiferenciat i sense límits.
Evidenciada en la seva propia corporalitat, és a dir, en el particular tracte
que atorgui al seu propi cos i en la representació grafica que faci d' ello.
També per la veu, el nen es reconeix i es
diferencia. L'efecte d' autoreconeixement s'anira incorporant a la ressonancia
del seu nom propi, pel qual es fa identificable. El seu nom també constitueix
una de les primeres experiencies en el procés de l' escriptura, dibuixar les
lletres que el composen equival a la creació de que1com propi, que1com que l'identifica
i el distingeix. Que1com que, a la llarga, anira recreant fins a firxar -se en
la signatura, com segell personal, signe inequívoc d'identitat.
Amb el naixement s' inicia un procés de
perdua de la globalitat fusional precedent, al qual es suma una sensació
profunda i difusa de mancança, de no sentir-se complet, determinada per la
dependencia del nadó, i a la qual el nen només pot sobreviure gracies a la
presencia de l' altre. Tanmateix, l' establiment d' aquests primers esbossos
relacionals, tonic-emocionals, no comporta encara l' aprehensió de les nocions
del jo i del no-jo. Aquestes arribaran per l'experiencia de
relacions interpersonals i de diferenciació perceptiva entre sensacions
interoceptives, propiceptives i exteroceptives, en fases més tardan es.
Les primeres relacions, de caracter tonic-emocional,
van adquirint el valor delllenguatge, en la mida en la qual són compreses per
l' altre i en la forma en la qual són correspostes. Aquesta comunicació
constitueix un diàlec-tònic (Ajuriaguerra, 1973), precedent a les
relacions verbals, teló de fons de posteriors relacions afectives.
La impossibilitat de possessió completa de l'altre,
tendeix a generar sensacions d' angoixa i perdua, mentre el bebe no ha
adquirit la noció de permanencia de l' objecte. La impossibilitat de posseir
totalment i permanent constitueix un factor que, més tard, contribuira al'
escassa tolerancia a la frustració, a la inestabilitat d' actituds, al'
aparlció de les primeres manifestacions agressives. La sensació de mancan~a,
quan va acompanyada de la impotencia per a resoldre-Ia, tendeix a generar el
desig inconscient de retorn a l' estat de plenitud prenatal. Aquest desig
regressiu, es pot instaurar i formar el fantasma de fusionalitat que, de
manera inconscient pot acompanyar a la persona durant tota la vida (Lapierre i
Aucouturier, 1978).
La perdua progressiva de la fusionalitat corporal, proporciona
el distanciament imprescindible que permet l' accés a la funció simbolica i,
en particular, alllenguatge oral i escrit, i al' estructuració espai-temporal.
El dins-fora, la distancia, la direcció i la
temporalitat, són elements sempre presents, que participen en el dialeg
constant proxemic del nen amb el seu entorn social i grafic. Són factors que
constitueixen, en part, l'alternança referida al dialeg permanent entre
distanciació-aproximació, estretament compromesos en la interaxió del subjecte
amb el seu context psicosocial. D'aquesta manera, mitjan<;ant el procés de
perdua de la fusionalitat corporal, va desapareixent lentament l' estat de confusió
inherent a tota relaciófusional. Mancat en si mateix de la perspectiva
imprescindible per abordar una visió organitzada i operativa de la realitat,
tant pel que respecta a la realitat externa, com a la realitat interna del
propi jo, el qual ens remet a les possibles desviacions respecte a la
individualització posterior.
Des de que comença a donar-se la distanciació relacional,
que afecta al' esfera espai-temporal i emocional; la fusionalitat entra en la
dimensió simbolica i en conseqüencia va apareixent una diferenciació
progressiva deIs desitjos, i entre lafusionalitat activa i lafusionalitat
passiva (Lapierre i Aucouturier, 1978). El desig d'ésser complement de
l'altre, de rebre, de deixar-se envair, etc. Aquest desig es diferencia i
completa amb el de fusionalitat activa, que representa la necessitat de fer de
l' altre el complement propi.
La dinamica de l'afirmació de la persona necessita la prevalencia
d'un desig fusional actiu, pero, alhora, l' adaptació als altres requereix
l'existencia d'un desig fusional passiu. Pel qual, un desenvolupament
equilibrat i harmonic de la identitat requereix d' ambdós desitjos, tant per
assolir un nivell optim de capacitat adaptativa., com per aconseguir una
diferenciació previa del jo enfront del no-jo, és a dir, per conformar i
afiançar la propia identitat personal en la interacció, en aquell equilibri
assenyalat anteriorment.
En aquesta línia, la identitat esta unida a la
vivencia d 'un eix corporal unificat i autonom, a les experiencies sensorimotrius
i, en particular, aquelles globalitzants en les quals el cos s 'implica en la
seva totalitat.
Arribat el moment en el qual el nen descobreix el seu
domini de l'acció sobre el seu propi cos, i a través d'aquest sobre els
objectes i els demés, el seu desig tendeix a la recerca i a l'exercici
d'aquest poder. En aquesta dialectica del jo corporal, radica en bona mida
l'essència de la formació d’un lleguatge corporal que donara lloc a la progresiva identitat psicosocial de la persona, quant
que ser interactuant amb el seu context social i cultural.
Mitjançant el tipus d’interacció que s’instaura entre
el nen i el seu entorn físic i humà, aquell manifesta la seva originalitat
psicofísica. En aquesta particular manera de relacionar-se, posa en joc la seva
totalitat expressiva. Així ens parla dels seus desitjos, de les seves
necessitats, dels seus interessos, de les seves mancances... és així com
defineix l seva manera de ser i dèstar en un espai i enun temps. Un espai i un
temps que es projecten també en la seva manera personal d’utilitzar l’espai
gràfic i el ritme del traçat, quant que paràmetres bàsics que ja s’evidencien
en els primers gargots. Juntament amb aquests, la pressió del traç vinculada a
la tonicitat muscular, la soltesa de les línies en relació a la coordinació
motriu, etc., aquests i altres paràmetres van fent la seva aparició a partir
dels primers traçats. Es tracta d’identificadors la instauració dels quals, a
la llarga aniran donant mostra de la personalitat adulta, en les corresponents
variables.
El nen comença per percebre l’espai, un espai ocupat
per ell, després l’envaeix, l’organitza, el representa, el simbolitza... però,
realment entén l’espai a partir de la seva pròpia espaialitat.
La noció de l’aquí
es la que originariament dóna lloc a la noció d’espai. Totes les expressions
sobre diverses maneres de trobar-se espaialment situat: aquí, allà, lluny,
prop, etc. mentre que viscudes, totes elles serveixen de pressupost a la noció
d’espai, sigui aquesta vulgar, científica o filosòfica (Laín Entralgo, 1989).
Mitjançant els sentits corporals el nen va prenent conciència de la situació.
Aprèn advertint els límits corresponents i la seva ubicació. En les
experiències corpòries infantils tenen el seu origen l’aquí dels adults i les idees d’espaiositat i d’espaialitat del món.
Quant a la utilització i el sentit donats a l’espai,
es poden considerar diversos aspectes: la forma d’estructurar-lo; llocs
d’elecció per desenvolupar l’acció; les relacions establertes de proximitat o
llunyania, entre el jo i els altres, entre els objectes; la utilització de
l’espai disponible, si és envaït i de quina forma; la delimitació del propi
espai d’una altra manera, es sentit representacional atorgat a l’espai, la
creació d’espais imaginaris desvinculats de la realitat frustant, limitadora
dels desitjos, o bé com un mitjà facilitador de l’acció expansiva i creadora.
Per altra part, la realitat corporal ubica a l'ésser
huma en un .espai indisociable de la seva dimensió temporal. Tota acció
posseeix un ritme que basicament depen del coso El ritme biologic, "...
imposa a tota la natura l'altemança de la vida i de la mort, a la qual l'home
no pot escapar... el cos esta sotmes a un o a diversos deIs ritmes organitzats
al voltant de les grans funcions neurovegetatives... Al seu entorn, la vida
social organitza el temps en moments particulars " (Coste, 1961).
Aquest conjunt d'integracions estructurades deIs temps
contribueix a conformar el ritme propi del subjecte. En aquest es posa de
manifest la forma espontania segons la qual cadascú ocupa el seu lleure,
organitza el seu somni i es situa en el temps. El ritme personal permet a més,
la integració del temps segons les estructures pasicosomatiques del subjecte,
afavorint l' aprehensió en la infantesa, del concepte de durada, d' acord a la
seva propia realitat.
Com en el cas de l' aquí espacial, només a la
referencia expressa de l' ara, pot existir l' abans, el després, l'
aviat, el tard... A l'igual que en la referencia espacial, en la temporal
existeixen dues maneres diferents de viure el present. Un ara, un avui,
universals, assenyalat a calendaris i a rellotges, un temps de participació, i
un ara que pertany a un temps personal, a aquella temporalitat propia la qual
esmentavem anteriorment. Un temps qualitatiu, en el qual sorgeixen temps en
relació a altres temps, on es situen les esperes, els records, etc. Entre
totes dues maneres de viure el temps la diferencia qualitativa és evident,
pero, com al' espai, no vol dir que siguin independents. Són dos moments diferents d 'una experiencia única, d
'un ésser huma temporal i corporal.
Pel que fa a la manera personal d' experimentar el
temps i de projectar-Io a la grafia, s 'ha de ressaltar l'organització
temporal, el ritme personal i la seva adequació al ritme marcat per les
circumstancies extemes. Durada, continui'tat i trencaments, freqüencia i
varietat de les repeticions, canvis i constants, etc., i tots aquells aspectes
temporal s que bloquegen o impedeixen la consecució del projecte personal,
grafic i social.
En resum, totes aquelles produccions grafiques realitzables
espontaniament, que formen part de la construcciód 'un projecte, tot allo que
apareix davant els nostres ulls, davant les nostres oldes, davant la nostra
sensibilitat... tot allò, en fi, que succeeix en un espai i un temps, tot, absolutament
tot, activitat psicomotriu i grafomotriu, forma part d'un discurs més profundo
Un discurs, en el qual el corporal és l'eix vertebrador, en el que es
reflecteix la unitat psicosomatica, la identitat psicosocial.
Conclourem aquest punt, recordant unes paraules de
Dropsy (1973) que reflecteixen bé el sentit complementari i unitari deIs
parametres grafologics. en els quals s' expressa l 'individu i per aixo, en
els quals observar-lo, és a dir, en els quals veure'l i escoltar-lo. "No
és l'esperit el qual s'inquieta i el cos el qual es contrau, és la persona
íntegra la qual s'expressa".
L'expressivitat grafica de la identitat
'"L 'estructura general de grafisme, tradueix en
quina mida el subjecte manifesta la seva llibertat, individualitat i capacitat
creativa o es sotmet a la logica de les qüestions formals, romanent fidel a les
influencies educatives, a les normes, convencionalismes i utilitarismes
socials". A. VeIs (1991)
Així com en el Ilenguatge oral, el llenguatje escrit
segueix unes fases previes d'activitats lúdiques en les quals es donen
extraordinaris descobriments que el fan possible. Un llenguatge de gests i
formes, basat en la comprensió del símbol i del signe.
L' adquisició de l'escriptura ens remunta a les
primeres exploracions del bebe. Quan es sorpren davant l'efecte de que les
seves mans i els seus dits tacats deixin una empremta imperible sobre
una superfície. Aquí comencen els primers esbossos, els primers gargots, inici
del dibuix i, a la llarga, de l'escriptura. Qualsevol superfície és valida, la
vertical és idonia, el terra també. Traçar constitueix una activitat
apassionant, les formes sorgeixen espontaniament, limitades en principi per les
capacitats neuromotores, tot i que en creixent modificació. El moviment encara
és global, de manera progressiva anira apareixent el control segmentari del
cos, del moviment.
La coordinació temporal, implicada en la seva
totalitat en la fase del gateig, s'anira diferenciant voluntariament en funció
de les zones corporal s responsables de les praxies determinades. La
coordinació, el moviment i el gest s'aniran fent més precisos, tot el que
requereixi l'escriptura, en el seu moment. La insistencia en la practica del
traç juga un important paper quan apareix 1 'interes pel grafisme, ajudant al
desenvolupament d' al tres capacitats com ara l'estructuració espai-temporal i
la simbolització.
En els seus inicis, l'activitat grafomotora com a font
de plaer, es pot dir que té una finalitat en si mateixa, en la qual el nen es
compromet en la seva totalitat psicofísica. Per bé que, com el joc lliure, no
té una finalitat utilitaria, estem d'acord amb Le Bou1ch (1971), en que no es
pot considerar gratult, pel valor simbolic que el nen posa en joc a través de
tota la seva expressivitat. No només és la possibilitat d'autoexpressió i
també d'exploració, en un moment privilegiat d' autocondicionament, el gargot
i progressivament el dibuix obren al nen el camí de l' autodescobriment i de l'
experimentació per al coneixement de si mateix, per a l' elaboració de la
se" a propia imatge.
Un deIs elements implícits en el dibuix espontani, és
la creativitat. És per ella que el dibuix es supera a si mateix, esdevé un
temps de creixement personal, per al desenvolupament i l' afirmació de la
identitat.
A través del dibuix, el nen que viu en un món massa
gran i resistent, podra en el seu petit context, organitzar, reacomodar,
canviar,... Com afirma Frank (en Hartley, Frank i Goldenson, 1952), respecte al
joc, d' aquesta forma anira aprenent a portar-se bé amb si mateix i amb els
demés en un món vast i complex. Aquesta capacitat d'intervenir i modificar
alguna cosa o en alguna cosa, el si mateix i l' entom dóna lloc a les primeres
activitats creadores del nen, és quan l' activitat es converteix en un acte
constructiu i creatiu. A mesura que el nen va descobrint el que pot fer, se
sent atret per provar i comprovar resultats. Ell sent l' encís de veure saciada
la seva curiositat, i tendeix a seguir la impulsiva necessitat de crear, que a
diferencia de les necesitats primaries no obeeix a una mancanc;a. Al contrari,
pot ser fruit d 'un estat de plenitud i suficiencia, en la novetat del qual
radica el principal estímul. Per aixo, el terme necessitat, en aquest cas, no
s'ha d' entendre com una limitació, com un condicionament, si bé, com una flama
que manté viva l' evolució, per avanc;ar més enlla del quotidia. És en aquest
sentit que la creació confereix, tant al joc com al dibuix espontani, el
caracter de suport al desenvolupament de la identitat psicosocial.
Un deIs elements que constitueixen el procés creatiu,
és el producte observable que l'esmentat fenomen genera. Una fantasia no
es pot definir com a creativa, per molt nova que sigui, a menys que es pugui
simbolitzar mitjanc;ant paraules, o concretar en algun ti pus de construcció.
En l' originalitat de tals produccions es posen de manifest les qualitats
singulars de l'individu, en la seva interacció amb l' objecte d' experiencia.
Aixo com, en la manera personal de dur a terme aquestes experiencies, és per on
emergeixen a la superfície, tant per a un mateix com per als demés, els límits
externs i interns de la llibertat realitzadora. Crear és fer, és canviar, és
transformar... del contrari, la imaginació no implicada en la realitat queda
reclosa en el pla de 1 'ideal, on no dóna fmit i esteril pot acabar ofegant-se
en si mateixa.
La distanciació de les necessitats primaries i de les
imposicions extemes, amb la reducció deIs elements condicionants, és sentida per
l'individu com una gratificant experiencia alliberadora. Aquesta percepció de
benestar i de plenitud, de la qual ens parla Maslow (1973), que proporciona la
vivencia de llibertat, tendeix a produir a través del dibuix una sensació de
plaer que, proporcionalment, s 'imposara a les exigencies de la realitat. Per
a Freud (en Més enllà del principi de plaer, 1920), el que s'oposa a
l'activitat lúdica no és la seriositat, sinó la realitat.
La cal.ligrafia propia de cada cultura condiciona el
grafisme espontani. Sens dubte, el principi de realitat, social i
convencional, s'imposa i contraposa al plaer de crear a través del traç,
limitant l' expressivitat espontania. Tanmateix, a mesura que el domini de l'
escriptura permet escriure sense la preocupació d'ajustar l'acte motor al model
cal.ligrafic, l'expressivitat es va imposant a través d' aquells parametres de
clara vinculació psicomotriu que apuntavem previament, espai, temps, pressió,
etc. El fet que per al nen resulta habitual dibuixar, ho és per a l'adult el
fet d'escriure, el qualli confereix el caracter d' activitat gestual espontanla.
D' acord al que s 'ha exposat, per al desenvolupament
hannonic i equilibrat de la identitat psicosocial, es poden considerar tres
condicions necessaries i per aixo, bases en les quals centrar la seva analisi a
través de l' escriptura.
1.-
La possibilitat de distanciació emocional.
2.-
La disponibilitat de vies de comunicació i interacció.
3.-
La capacitat de realització creativa.
Veurem a continuació alguns exemples sobre els
parametres grafologics, de cap manera exhaustius, com ara I'espai, de temps i
l'estructura formal; les variables de la qual reten compte de les esmentades
necessitats. El fet de significar la rellevancia d' aquests indicadors no ha de
dur a conclusions equívoques, donat que mai un signe o un aspecte, per si soIs,
es poden considerar en termes absoluts. En tot moment la seva interpretació
esta condicionada al conjunt del context grafic en el qual apareixen d' altres
aspectes com la for~a o debilitat de la pressió, extraure els signes
grafologics representatius d'una personalitat, és necessari tenir en compte els
signes restants, els quals poden resultar favorables, contraris o irrellevants"
(Moretti, 1914).
1. Distanciació. Aquesta primera condició fa referencia a la capacitat de distanciació
emocional i diferenciació del jo i el no-jo. Aquella que permet
resoldre progressivament la relació fusional i accedir a una adaptació
personal, a una individualització sense con-fusió i amb objectivitat.
Pel que fa a Fescriptura, la distribució equilibrada i
proporcionada de l'espai disponible constitueix un signe de maduresa
neuromotriu i psicosocial. La distribució i organització del text aja pagina,
ens indica el grau d'adaptabilitat al' entom. La pagina en blanc representa el
món espacial, proxemic, en el qual el subjecte es mou i en el qual ubica la
seva propia espaiositat.
En la infantesa, al comen~ament de l' aprenentatge,
per manca de domini de la motricitat, és freqüent la producció d'espaiaments
irregulars, sovint massa grans. Els espais irregulars posen de relleu la
vulnerabilitat, de la mateixa manera que els excessius signifiquen posar
distancia a l'entorn, reflex d 'un sentiment o desig d' alllament, tant que replegament
i defensa, desconfiança o temor.
- Clara.- La
proporció entre blancs i negres ens parla d 'harmonia, com en una composició
musical entre notes i silencis, com en un discurs parlat, on els espais
equivalen als silencis entre les paraules. La moderada distribució espacial,
entre lletres, paraules i línies, ens manifesta equilibri i objectivitat també
a la distribució de les atencions, cap a si mateix i cap als demés. Per tant,
la tendencia al' adaptació també respondra al' equilibri entre independencia i
dependencia, des de l'autonomia i la responsabilitat.
- Espais grans.- EIs grans espais en blanc mostren escassa vinculació amb l' entom,
tendencia al' aillament, la solitud i l' abstracció en els propis pensaments o
somnis, de qui troba més plaer a la vida interior que a la vida social o a la
comunicació. "L'espai buit es troba distribult pels moviments que el
limiten; els intervals entre línies i paraules són plens de vida
invisible" (Pulver, 1950).
La distancia entre línies ens parla principalment, de
necessitats de posar distancia a les qüestions o problemes socials. Sovint,
és la timidesa, la qual alimenta la introversió i dificulta el contacte. Quan
la distancia és entre paraules, la necessitat de llibertat o de solitud fa
referencia als contactes personals. Mentre que, la distancia entre les lletres
fa referencia a aspectes més íntims com l' afecte i el pensament, podent
relacionar-se amb actituds egocentriques o egoistes.
En cas que els espais excessius
apareguin entre paraules, línies i lletres, la necessitat d'alllament, de
privacitat i de llibertat, podria estar afectant en tots els ambits esmentats.
Fíns i tot es poden detectar, en cas d'ésser molt exagerats, tendencies
autistes o esquizoides, el qual també s'acostuma a apreciar en els dibuixos,
especialment de la figura humana on el cos acostuma a apareixer fragmentat i
inconnex.
- Espais reduits.- En principi, l'escassetat
d'espais manifesta la necessitat de proximitat, d' apropament, pero no per
aixo podem parlar d' adaptabilitat i sociabilitat, donat que la manca de
distancia, resta objectivitat i visió de conjunt al' observació de persones i
esdeveniments. Per exempIe, quan la concentració s'uneix a l'angulositat la
proximitat fa del contacte focus de conflictivitat, a manera de foscor
defensiva, davant el món exterior.
- Confusa.- Parts
d'unes lletres envaeixen l'espai corresponent a parts d'unes altres. L'actitud grafica és invasora. La tendencia expansiva
és també invasiva, de l' espai, de la intimitat, de la privacitat aliena. Així,
la necessitat de proximitat deIs altres acostuma a obeir, en certa manera, a la
d' ésser escoltat, reconegut, valorat. Un egocentrisme que envaeix amb el
desig, amb la seva imperiosa necessitat, més enlla de la reflexió, el desig de
l' altre.
Aquest tipus d'escriptura manifesta aquella
fusionalitat activa, anteriorment assenyalada, que intenta fer de l'altre
complement propi i la gravetat del qual dependra, com sempre, de l' exagerat
de l' aspecte i de la seva relació amb el conjunt.
2 - Interacció. La capacitat comunicativa, el desig i
la facilitat per establir contactes i interaccions personals, la possibilitat
d'establir vincles afectius i l'estabilitat emocional i relacional, formen part
del desenvolupament de l' ésser huma, quant que ésser social.
En els enllaços entre les lletres d'una paraula, en la
seva existencia i estil, trobarem les variables per les quals els aspectes
relatius a la comunicació es manifesten en l'expressivitat de l' escriptura.
La cohesió "Tradueix de quina forma l'escriptor aborda els contactes amb
els demés éssers, amb les coses i amb els esdeveniments, és a dir, la forma com
realitza els intercanvis amb el món exterior" (Le Noble, en VeIs, 1991).
Un dels aspectes d'
aparició més tardans, en l'aprenentatge de l' escriptura, és la continultat
del gest que uneix les lletres d'una paraula. La seva realització exigeix la maduració neuromotriu capaç; de
flexibilitzar la coordinació del moviment, en una etapa evolutiva en la qual el
raonament logic i la planificació comencen a dirigir el pensament i l'acció.
L'aparició i persistencia de trencaments, sense justificació, en les formes
d'enllaçar les lletres, quan tenen lloc més enlla de l'etapa pre-cal.ligrafica,
com assenyala Ajuriaguerra (1964), suposa un signe de dificultat. Alteracions
a la via de la comunicació, la inadaptació o la motricitat.
Conscients de la riquesa de dades que pot aportar l'estil
deIs enllaços pel que fa a les formes de comunicació, pero tenint en compte que
l'amplitud del tema depassaria l'extensió del present treball, ens centrarem
només en l' existencia o no deIs esmentats enllaços.
Deslligada.- La desconnexió entre les lletres suposa la interrupció
sistematica de la fluldesa de l'escriptura. L' acció i el pensament s
'interrompen, s’inhibeixen, la comunicació i les relacions també. El gest
tradueix la tendencia a l' ai1lament, fruit i conseqüencia de la timidesa,
l'egocentrisme i, de vegades, l' egoisme. La necessitat de contacte tendeix a
ser més gran amb si mateix que amb el món exterior.
Hiperlligada - quan l'escriptura apareix
totalment lligada, fins i tot entre algunes paraules, fa l'efecte que l'escriptor
tem "perdre el fil", el control sobre les idees, les seves accions
compulsives, manca de mesura, obstinació, fin s i tot fanatisme. Elements que
afavoreixen la tendencia o el risc, a la desindividuació i al sectarisme.
L'afecció sistematica i gairebé obsessiva
a les persones, coses, projectes, idees, tendeix a restar distancia i disponibilitat
per al dialeg, a la poca capacitat d' escolta, al' em. patia que permet
situarse en ellloc de l' altre.
- Lligada-agrupada.- L'escriptura, les lletres de la qual es troben
enllaçades de forma natural, cadenciada, amb les interrupcions justificades per
la propia estructura, manifesta la tendencia a la unió, al' expansió lliure i
espontania. Reflex de benestar amb si mateix i amb els demés, el qual porta a
una sociabilitat no exempta d'individuació.
Equilibri entre la realitat interna i
externa, entre trets d'introversió i extraversió, aillament i sociabilitat,
egoisme i altruisme, d'independencia i dependencia. Per tant, acosturna a ser
signe d'una capacitat optima per a l'adaptació i per a la resolució de
problemes tant interns com externs.
- Rítmica.- "El
món fenomenic en la seva totalitat és un procés rítmic" (Klages, 1972). L'
escriptura rítmica per aquest autor, es caracteritza per una successió de
moviments que, guardant una relació harmonica entre si, i sense repetirse sistematicament
en la mateixa forma, avancen conservant un cert ordre no conscient i un
equilibri natural.
Una escriptura rítmica expressa en els seu s
moviments, la dinamica de la personalitat, sense signes de bloqueig o
contenció. Transmet harmonia, és a dir, flexibilitat i tolerancia, disposició
per escoltar i comprendre, acompanyades alhora de fermesa, sentit de
responsabilitat i autodeterminació, amb independencia de pensament i d'acció.
Després, equilibri interior i adaptació sense contrasts entre el josocial i la
propia individualitat.
3- Realització creativa. "A mesura que el
subjecte va dominant l'extem i va adquirint la seva propia personalitat, a
mesura que apren a crear, va trencant amb la rutina del convencional, doncs no
hi veu en ella la seguretat que veu el pusil.lanime, sinó una trava a la
seva llibertat" (VeIs, 1991). .
- Cal.ligrafica.- L'escriptura sotmesa, més enlla de l'etapa post-cal.ligrafica, el model
cal.ligrafic, és propia d'aquells qui no s'adapten amb llibertat i espontanettat
a la realitat canviant, d'aquells qui sotmeten la seva vida als formalismes,
convencionalismes i reglaments. Representa la tendencia a identificar-se
totalment amb un determinat model social, amb el seu grup de pertinença,
professió, rang, status, rol, etc., el qual constitueix un risc a la despersonalització.
Podríem trobar aquí, aquella fusionalitat passiva per
la quall'individu es dilueix entre el seu grup d'identificació. Pero també la
deformació de la personalitat deguda a una adaptació forçada, rígida i
mecanitzada.
- Tipografiada.- Una altra forma de seguir un modeL és la de l'escriptura en la qual
totes les lIetres del text imiten els caracters d'impremta. o la que esta
realitzada en majúscules. Es tracta d'una eseriptura deslligada. Aquest tipus
d'escriptura porta les earacterístiques propies de I'escriptura deslligada, a
la qual cosa s'ha d'afegir les de l'escriptura cal.ligrafica, en la qual
difícilment podem trobar trets d' espontaneltat, sembla una mascara, darrere
la qual s'amaga la identitat profunda del subjecte.
- Monotona.- Aquesta
escriptura reflecteix l'automatisme del moviment, la repetitivitat deIs
traços, en la monotonia deIs quals es tradueix la manca de dinamisme i originalitat.
La indolencia o la crispació, reflectides en la pressió i la tensió del traç,
reten compte de l'apatia o la rigidesa que subjeu al' escriptura. En aquest
darrer cas: "La indolencia del moviment, la monotonia i les inhibicions
indiquen una gran passivitat en -el comportament que amaga una ansietat
profunda i vulnerable" (Lefebure i Gille, 1976).
Les dificultats d' adaptació acostumen a ser conseqüencia
de l' automatisme, present també en els habits i en la conducta social,
sobrecarregada de convencionalismes.
- Lenta.- La
lentitud de la gestualitat grafica es pot trobar vinculada a diferents causes,
motrius, neurofisiologiques. degudes a l'edat o a algun transtom físic, pero
també a actituds de caràcter psicologic.
Podem trobar aquesta escriptura com resposta a la tensió,
la crispació per excés de perfeccionisme, pero tambédeguda a la deixadesa i á
1'apatia. Per a determinar el qual, és necessari recórrer a d'altres parametres
com ara la pressió i la forma.
En alguns casos, i si el retard és degut en part a
l'excés d'ornaments i complicacions, ens manifesta el grau d'afectació i de
insinceritat. En d'altres és propi de l'autoindulgencia, baix nivell
d'activitat, indolencia i deixadesa.
- Precipitada.- Es tracta de l'escriptura, la rapidesa de la qual escapa a les possibilitats
d' aquell qui escriu, per mantenir la correcció de les formes, la completesa de
les lIetres i
- Rapida.- En
l'escriptura, on la rapidesa és la conseqüencia d'una maduració grafomotriu
que permet al nen realitzar els moviments d' inscripció i de progressió corresponents
a les necessitats de la seva edat escolar" (Peugeot, 1991) .
L' adquisició d 'un ritme rapid, en una escriptura
Ilegible i harmonica, respon a la soltesa propia de la maduresa neurologica
que permet el.moviment cursiu propi de l'escriptura. Pero, al mateix temps,
reflecteix la necessitat d 'un ritme propi en el qual es manifesta l' agilitat
del pensament, per sobre de tota preocupació en seguir un model cal.ligrafic,
ja superat.
La gestualitat grafica rapida, rítmica i
harmoniosa trasllueix un sentiment de benestar realitzador, que facilita
l'adaptació esponmnia a diferents situacions. Una maduresa optimista de rapid
pensament, capaç; de portar a la realitat allo que sorgeix del món de les
idees, amb confiança en si mateix i en els demés.
- Combinada.- L'escriptor deixa enrere la cal.ligrafica apresa,
realitza espontàniament formes singulars, transmetent a la seva escriptura el
seu inconfusible segell personal.
"Formes originals produides per
rapides i senzilles connexions entre dues o tres Iletres d'una paraula en
benefici de l'agilitat i
EIs enllaços deIs diferents elements
grafics obeeixen a combinacions enginyoses, encadenat de moviments realitzats
amb soltesa i habilitat d'idees, raonament rapid, intuicions originals. En
suma, d'activitat creadora, d'iniciativa i intulció, de vivacitat i
independencia del pensament i agilitat en l'associació de les idees.
A manera de conclusió
Les precedents reflexions obeeixen al proposit de presentar
la necessitat d 'una interdisciplinarietat, enriquidora per a les disciplines
de la identitat, de la unió de les quals poder extreure dades rellevants per a
l'estudi de la identitat psicosocial.
Una identitat que neix en
una dimensió psicosomatica, modulada per la societat i representada per la
imatge corporal. Al si d'una cultura que imprimeix el seu segell particular,
i entre d'altres aspectes, un model cal.ligrafic, representatiu de la
identitat col. lectiva. Una identitat psicosocial,
el discurs profund de la qual emergeix en els llenguatges no verbals, en els
llenguatges gestuals, en el gest grafic del gargot, del dibuix, de l'
escriptura.
La grafologia estudia la manifestació de la identitat
psicosocial, per la via de l'expressivitat grafica, atenent parametres que
vinculen els aspectes motorics, emocionals, afectius, relacionals i cognitius,
en suma, psicomotors i psicosocials, implícits en el desenvolupament integral
de la persona.
REFERENCIES
BIBLIOGRÁFIQUES
Ajuriaguerra,
J. 1964. La escritura del niño. La evolución de la escriptura y sus
dificultades. Barcelona, ed. Laia, 1981.
Ajuriaguerra, J. 1973. Manual de Psiquiatría
Infantil. Barcelona, ed. Toray-Masson, 1975.
Allport,
G. W. 1968 The historical background Qf modem socialpsychology. En G. Lindzey y A.
Aronson, The handbook of social psychology. Reading, Mass. Addison- W esley.
Coste, J.C. 1961. Le 50 mots
clés de la psychomotricité. Tolouse,
ed. Privat.
Dropsy, J. C. 1973. Vivir en su cuerpo. Buenos
Aires, ed. Paidós, 1987.
Erikson, E. 1950. Infancia y sociedad. Buenos
Aires, ed. Hormé, 1980.
Fromm, E. 1941. El miedo a la libertad. Buenos Aires, Paidós,
1961.
Hartley, R. E.,
Frank, L. K., Goldenson, R. M. 1952. Como
comprender los juegos infantiles. Buenos
Aires, ed. Hormé, 1977.
Kardiner, A. 1939. El individuo y la sociedad. México,
ed. F.C.E., 1945.
Klages, L. 1917. Escritura y carácter. Buenos
Aires, ed. Paidós, 1972.
Laín Entralgo, P. 1989. El cuerpo humano. Teoría
actual. Madrid, ed. Espasa-Universidad.
Lapierre, A. y Aucouturier,. B. 1978. El cuerpo y
el inconsciente en educación y terapia. Barcelona, ed. Científico Médica,
1980.
Le
Bou1ch, J. 1971. Hacia una ciencia del movimiento hu, mano. Introducción a
Lefebure, F. y Gille, J. Ch.
1976. Introduction a la Psychologie du moi. Geneve, ed. Mont-Blanc.
Maslow, A. El homhre autorrealizado. hacia una
Psicología del ser. Barcelona, ed. Kairós, 1973.
Mead, G. H. 1934. Mind,
self, and society,from the standpoint of a social behaviorist.
Moretti, G. 1914. Tratato di Grafologia. Padova, ed. F.M.C., 1980.
Nezos, R. 1986. Graphology.
The Interpretation of Handwriting. London, ed. Rider & Compay.
Peugeot, 1. La
connaissance de l' enfant par l' écriture. L' approche graphologique des
difficultés de l' enfant.
Toulouse, ed. Privat
1991.
Pulver, M. 1950. El
simbolismo de la escritura. Madrid, ed. Victoriano Suarez, 1953.
Tajfel, M. 1974. Social
identity and Intergroup Behavoir. Social Sciencie Information, núm. 13.
Tajfel, M. 1981. Grupos humanos y categorías sociales. Barcelona, ed. Herder, 1984.
Tumer, J. C. 1982. Towards a cognitive
redefinition of the social group, en Tajfel. Social identity and intergroup
relations,
VeIs, A. 1961. Escritura y Personalidad. Las bases científicas de la
grafología. Barcelona, ed. Herder,
1991.
* Va ser Professora titular de Blanquerna (URLL) i del
Departament de Psicologia Social de
